3. Aquest entorn personal va promoure o incitar el teu posicionament feminista?

Sense cap dubte, la meva infància i joventut em van posicionar en el feminisme, el meu  naixement i la meva infància em va fer prendre consciència molt aviat, les experiències viscudes  en primera persona de menyspreu a les dones em van fer sentir malament des de molt petita.  No acceptava com la meva mare i d’altres dones del nostres entorn vivien amb por, anul·lades pel marit, no eren elles, les havien exclòs; només eren aptes per portar criatures al mon i ser  criades del marit i em vaig prometre a mi mateixa que no acceptaria mai un home maltractador  com el meu pare.  

​

4. El teu sexe va determinar els teus estudis i/o la teva carrera professional?

Era difícil als anys seixanta per a una noia amb l’entorn mencionat poder estudiar. Recordo que  el capellà d’Alguaire, un dels pobles on vaig viure, va proposar als pares anar interna i poder  estudiar: negativa del patriarca. Uns anys més tard, jo mateixa proposo al pare anar a estudiar i  a treballar a Barcelona: un no rotund, per aquella època estava vivint en un barri de la perifèria  de Tarragona. Em vaig espavilar i després de treballar en fàbriques i botigues, vaig poder entrar  a treballar a l’Hospital Joan XXIII, evidentment després de fer el servei social (adoctrinament de  les dones per part de la secció femenina de la falange espanyola). En aquest cas, sí el ser dona  va determinar la negativa del pare a deixar-me anar a estudiar a Barcelona. 

​

5. Com et definiries política, social i ideològicament? 

Sempre he estat una dona d’esquerres; és on m’he sentit més còmoda. La meva classe social,  soc treballadora, ara jubilada. Em considero sobre tot feminista radical, per això he lluitat i  continuo fent-ho contra un sistema que fa milers d’anys ens ha sotmès a les dones: el patriarcat.  

​

6. Quan et vas començar a interessar per qüestions polítiques? 

Quan vaig anar a viure al barri de Bonavista-Tarragona, l’any 66 hi havia molt immigració que  venia d’Andalusia i Extremadura, com pots imaginar, hi havia moltes mancances de primera  necessitat. Els i les joves ens reuníem al teleclub, un local que pertanyia a l’església on hi havia  algun capellà obrer. Vaig començar a implicar-me activament en la lluita social per les  necessitats del barri i la lluita antifranquista per les llibertats i per la democràcia. Alguns familiars  molt propers van ser detinguts, torturats i empresonats. En aquells anys comença l’activisme  social i polític. Vaig formar part de la JOC i també de Plataformes Anticapitalisme i també de  CCOO. 

​

7. A l’hora de triar ideologia política vas tenir en compte la consideració que aquesta  tenia de la dona? 

No, en aquells anys, com t’he comentat, era la lluita contra la dictadura, els partits eren il·legals,  eren les persones que ens organitzàvem de diferents ideologies. Jo en vaig guiar per aquest  principi, però sí és cert que els dirigents dels partits en la clandestinitat i l’exili, eren  majoritàriament homes. També vull afegir que en aquella època no em vaig sentir rebutjada per  ser dona.  

​

8. Què era més important per a tu, la lluita política o la lluita feminista?

Mai em vaig sentir inferior a cap home. En aquells anys en les reunions clandestines no havia  sentit mai la paraula feminisme, de fet, tots els llibres estaven controlats pel règim i no teníem  accés als llibres que a la resta d’Europa parlaven de la lluita de les dones, estem parlant de  mitjans dels anys seixanta. Ara sí tens l’opció. A principi dels anys setanta és quan em vaig  instal·lar a Lleida i vaig entrar a militar al PSUC, a finals del 73. En aquells anys continuaven la  lluita homes i dones contra el franquisme.  

​

9. Quines recordes que eren les reivindicacions més importants d’aquella època?

L’any 75 un grup de dones de diferents partits ens vam començar a organitzar-nos, vam crear  l’associació provincial de dones ens van organitzar en les vocalies de dones dels barris per lluitar  per millors condicions de vida i reivindicar serveis públics per facilitar-nos millors condicions de  vida, va ser la primera llavor de lluita feminista a Lleida. L’any següent serien les primeres  jornades feministes de la dona a Catalunya. Franco mor al 75 i les primeres reivindicacions van  ser tornar a conquerir els drets i llibertats que tenien en la república, que van perdre durant la dictadura. Dret al treball, al divorci, dret al propi cos, l’avortament lliure, anticonceptius,  educació sexual per sortir del concepte de reproductiu com a sexualitat, etc. 

 

10. Creus que els partits d’esquerra també eren masclistes? 

Els homes dels partits d’esquerra eren masclistes, era el reflex de la societat i l’educació del rol  que el nacionalcatolicisme ens havia adoctrinat. Podria explicar alguna anècdota d’algunes  companyes i filles de comportaments masclistes que avui serien expulsats del partit o sindicat i  també de la relació de companys envers el feminisme.  

​

11. Quin era el paper i la importància de les dones en aquestes organitzacions polítiques  (principal-decisori o secundari)? 

Parlo dels partit i sindicat en què servidora militava. Tinc que dir que el meu partit el liderava  una dona, en les primeres eleccions democràtiques i també va encapçalar la llista del partit, a  nivell de càrrecs en general predominaven els homes, però les dones que no acceptaven el rol  de mestresses de casa ens vam implicar en l’acció i decisions que es prenien formant part dels  comitès polítics i donant la nostra opinió, doncs la majoria venien de la lluita clandestina,  aquestes tenien un paper decisori. 

​

12. Us tenien en compte a l’hora de prendre decisions o us sentíeu en una posició  d’inferioritat? 

Personalment no em vaig sentir mai en una posició d’inferioritat, és cert que amb alguns  companys amb càrrecs importants i fora de les reunions els agrada fer l’acudit fàcil que encobert  pel que avui s’anomena micro-masclismes, que no els deixava passar ni una, jo els hi contestava  que per mi la lluita feminista no era cosa de riure, era molt seriosa.  

 

13. Si és així, n’éreu conscients? Us revoltàveu per aquest motiu o us resignàveu?

Sí era molt conscient, les jornades feministes juntament amb les companyes feministes ens  havia ajudat a obrir els ulls i vèiem amb claredat i ens revoltàvem... i tant! Conscientment mai  he estat una dona resignada.  

​

14. Si reivindicàveu una millor posició, éreu escoltades? 

Puc dir que sí érem escoltades i anàvem amb compte. Una altra cosa era el tarannà d’alguns  dirigents que ens donaven de menys pel fet de ser dones. Dissimulaven... però recordo una  anècdota en què se’m va qüestionar el fet d’anar la tercera de la llista en unes eleccions  municipals; en aquells anys els partits d’esquerres i sobre tot les dones militants s’exigia un  percentatge de dones a les llistes: en dèiem discriminació positiva. Comentari d’un dirigent  sindical del moment: que hem de posar dones florero? En aquella època jo era secretària general  de sanitat a Lleida, presidenta de la Junta de personal de l’ICS a Lleida, representant en la mesa  de negociació de sanitat de l’ICS de CCOO, responsable de la secció sindical de CCOO de l’hospital  universitari Arnau de Vilanova i responsable de dones d’ICV a les terres de Lleida... florero  florero... como que no. 

​

15. Has patit discriminacions pel fet de ser dona a l’àmbit professional?

Treballava per l’administració pública i es cobra segons nivell d’estudis i el lloc de treball  assignat.  

​

16. En quin moment de la teva vida vas conèixer el feminisme i quan vas decidir fer-te  feminista? 

Va ser l’any 76 de les Primeres Jornades feministes en què vam participar i col·laborar  activament. Va ser impressionant veure el paranimf de la universitat central de Barcelona ple de  dones que teníem i lluitaven pels drets i la igualtat de les dones. Vaig tindre molt clar que totes les preguntes i situacions que vaig viure en el passat per les quals em vaig rebel·lar, mentres  anava creixent com a dona, era amb la lluita feminista i fins avui. 

​

El meu naixement i la meva infància m’han marcat la consciencia de ser feminista. Soc feminista  des de que tinc consciència, les experiències i la vida viscuda dins i fora de la meva família m’han  fet rebel·lar i prendre consciència com a dona molt jove, a principi dels anys seixanta uns anys  de molta repressió i manca de llibertats amb un règim que havia acabat amb els drets  aconseguits per les nostres àvies en la República. 

​

Aquella societat basada en uns principis que menyspreaven a les dones no m’agrada, em feia  sentir malament i no ho volia acceptar, aquelles dones vivien anul·lades pel marit, l’estat i  l’església. El maltractament i assassinats a les dones estava normalitzat i passaven  desapercebuts, les dones restaven totalment excloses de la vida pública en tots els camps. 

La religió va jugar un paper important en el model patriarcal i de la manipulació amb les dones  a traves del confessionari i els capellans podien tenir influència, de fet, la van utilitzar per  conformar-les a continuar amb el marit en cas de violència, era justificada… “potser el fas  enfadar….ve casat de la feina…. no el facis enfadar… fes cas del que et digui e teu marit...” etc 

Aquesta educació basada en el sotmetiment al marit em va despertar a lluitar contra aquest  model opressor en vers al meu gènere i a la lluita feminista. 

​

El meu referent del que guardo un record entranyable i del model com a dona, va ser la meva  avia, dona republicana, que va viure segons els seus principis; de molt petita, ja veia  comportaments diferents entre la generació de l’avia i la mare: la mare va rebre una educació  que adoctrinava a les dones sons el règim franquista, que la principal meta de la dona era ser  bona mestressa de casa. 

​

Les situacions viscudes com a dona l’educació que vaig rebre a l’escola, a l’església, em van fer  adonar que no volia ser ni viure com la meva mare i d’altres dones, no veia cap diferència entre  un home i una dona, en tot cas el gènere. No he volgut mai estar sotmesa a cap home. 

​

Durant els anys foscos del franquisme vaig estar lluitant colze contra colze amb homes i dones  per millorar les necessitats bàsiques del barri, a l’hospital reivindicant millores assistencials i  salarials he format part d’organitzacions clandestines des de l’any 66 JOC, Plataformes  Anticapitalistes, PSUC, CCOO …. Activista social, sindicalista i feminista…. 

​

A començaments del anys setanta, em vaig organitzar amb un grup de dones militants  d’esquerres, comunistes, independentistes i antifranquistes que compartíem ideologia  feminista, que ens vam organitzar en primer lloc per lluitar a favor de recuperar els drets polítics,  socials i d’igualtat que tenien les dones en a República. Vaig estar organitzada a l’Associació  Provincial de Mujeres, l’Associació Catalana de la Dona; en aquest primers dos anys anàvem als  barris i pobles de Lleida a contactar amb dones interessades en fer xarxa feminista, parlant,  escoltant-nos en tot allò que ens unia per lluitar per els nostres drets. 

​

El any 76 vam col·laborar i participar en les Primeres jornades feministes de la Universitat de  Barcelona activament; va ser impressionant veure el paranimf ple de dones que teníem i  lluitàvem per els mateixos interessos; es va debatre i reivindicar sobre el dret a l’avortament, al  divorci, contra l’adulteri, el dret a la sexualitat de la dona...

​

En aquells anys era la responsable de la sectorial de la dona del PSUC. Recordo que al mes de  tornar de les jornades vaig participar en un míting que vaig ser molt crítica amb els companys  del partit per d'hipocresia que demostràvem en la relació amb les dones que era molt masclista. 

​

En aquell any vam formar el Grup de dones de Lleida, vam llogar un local per organitzar-nos, el  qual va ser un lloc de referència per crear complicitats entre dones del grup i donar  assessorament i acompanyament a les dones que venien a parlar amb nosaltres i les més  valentes que es van atrevir a denunciar maltractaments dels marits o companys. En aquells anys  no havia cap servei ni municipal ni estatal que donés solucions a la violència masclista  (agressions, violacions...), també acompanyaves a moltes d’aquestes dones a presentar  denúncia a la comissaria de policia, que, si anaven soles, en general la mateixa policia els feia  desistir de presentar denúncia. 

​

Tampoc existia cap centre d’orientació sexual ni planificació familiar. El nostre Grup de dones  facilitàvem adreces de clíniques per les dones que decidien actuar, inclús, les acompanyaven en  el cas que no tinguessin a ningú. En aquelles dates, vam fer manifestacions a favor de  l’avortament lliure i gratuït, que va estar recolzada per molts partits i entitats de l’època, les  nostres manifestacions no van agradar a l’extrema dreta: ens van incendiar el local no una, sinó dos vegades, ens van pintar les parets, ens insultaven per telèfon, ens enviaven cartes indecents  i amenaçadores... 

​

Tot i aquests contratemps ens vam organitzar i lluitar per aconseguir a Lleida un centre de  planificació familiar i orientació sexual per reivindicar el centre de planificació, vam fer diferents  debats, manifestacions... vam ocupar l’entrada de la Paeria de Lleida, algunes de nosaltres amb  els fills i filles. Vam aconseguir reunions amb tècniques de l’ajuntament per expressar i donar la  nostra opinió de com havia de ser el funcionament del centre, se'ns va tenir en compte les  nostres aportacions i punt de vista feminista. La inauguració va ser un guany del grup de dones  de Lleida, que es va aconseguir gràcies a la lluita feminista. 

​

Entre els anys 80 i 90 i després d’anys de mobilitzacions lluitant per la creació d’una casa  d'acollida per a dones maltractades també van promoure la posada en marxa del servei. 

​

En l’actualitat les Dones de Lleida, amb noves incorporacions continuem existint perquè les  dones no hem aconseguit la plena igualtat i reconeixement d’aportacions que hem i estem fent  les dones, lluitant per la plena igualtat que hem aconseguit, encara que, reconec, que estem  avançant, en aquesta societat que continua sent patriarcal. 

Actualment estem lluitant, entre d’altres, per un centre de primera urgència per a dones i infants  víctimes de violència masclista, una reivindicació que fa temps negociem amb l’Ajuntament de  Lleida. 

​

He participat en diferents taules rodones, el meu primer míting va ser el 24 de juny de 1976, quan militava al PSUC i formava part de comitè local amb la responsabilitat de la secretaria de  la dona a Lleida (el partit comunista encara era il·legal): la conferència portava per títol  «problemes actuals i futur democràtic». 

​

També en diferents mitjans de comunicació premsa, radio i TV (actualment tertuliana juntament  amb altres companyes del Grup de Dones de Lleida a Lleida TV) per la meva condició de dona  sindicalista, feminista i activista social. 

​

Manifestacions, per diferents motius, per la pau, contra les centrals nuclears, vagues generals i  aturades per demanar millors condicions laborals i assistencials...etc. El 2 de febrer de 2012 el ministre Lluis Gallardón prepara la llei de l’avortament més dura de la  democràcia, contra la llei de terminis que va aprovar el govern de Zapatero, aquesta llei va ser  un ressorgiment del moviment feminista arreu de l’estat i també es van fer nombroses accions  davant de la seu del PP i també manifestacions per la retirada d’aquesta llei, que es a fer al any  2014 el govern de Rajoy va confirmar la retirada de la mateixa, Gallardón va dimitir. Vam ser les  dones amb la nostra lluita les que vam aconseguir-ho. 

​

A Tarragona vam formar part de l’organització e la Plataforma Feminista 5N contra les violències  masclistes, com a Grup de Dones de Lleida amb el lema « Un Crit Contra la Violència Masclista»  organitzada arreu de Catalunya i el País Valencià. 

Al desembre de 2017 vam denunciar al raper Arce Perroviejo, un cantant que a les lletres fa  apologia de la violació, les agressions i l’assassinat a les dones, a banda de la protesta davant la  discoteca La Nuit, també vam informar als acompanyants dels menors, sobre les lletres del  cantant. 

​

Apart del Moviment Feminista, estic vinculada a ANC, Omniun Cultural. En els últims anys he  participat en diferents manifestacions durant el procés i després del cop d’estat espanyol contra  Catalunya, he format part del voluntariat del 9N i també del referèndum de l’1 Octubre. He  participat en l’organització de l’acte a Lleida “Cap dona en l’Oblit” de dones per la  independència, en solidaritat amb les dones preses i exiliades i per demanar la seva llibertat. 

​

Hem estat a les presons on estan les preses polítiques catalanes per donar suport i demanar  llibertat a les preses polítiques i exiliades. 

​

Actualment estic i estem molt actives contra la violència masclista: estem demanant el recurs  imprescindible a Lleida d’una casa de primera urgència per a dones víctimes de violència  masclista; en aquest moment, tenim presentada una sol·licitud (després de presentar moció fa  un any i al desembre una licitació a l’Ajuntament de Lleida en ple de 27 de desembre), demanem  una audiència pública sobre el model de centre de primera urgència, que fa temps demanen i  que és urgent i necessària per a les víctimes de violència masclista. 

​

Em van proposar la medalla a la solidaritat de la ciutat de Lleida que vaig rebre al maig de 2018  en la que diferents entitats de Lleida van recolzar suposo que hi ha moltes dones anònimes que  també han treballat i lluitat i que serien mereixedores. No obstant estic agraïda d’aquest  reconeixement per la votació favorable de les entitats. 

Ara mateix consulto els digitals el Público, algun article penso que fan periodisme d’investigació,  i últimament està apostant per un periodisme igualitari més feminista. 

​

La Directa, un diari molt crític amb el sistema, de fet, funciona com a cooperativa, he llegit algun  article crec que en temes de gènere és el mitjà que aconsegueix una millor equitat en el món de  la comunicació, sobre tot en el llenguatge inclusiu i no sexista. Aquest seria el més feminista des  de la meva òptica. 

​

Alguns diaris catalans com VilaWeb, La República, Catalunya Radio, TV3 són mitjans que han  evolucionat favorablement en el tractament dels temes de gènere. De fet, són els que consulto habitualment, els diaris digitals i els mitjans públics catalans. 

​

El tema dels mitjans de comunicació, com a dona feminista, és i ha estat una lluita contínua  primer per trencar en els estereotips home-dona, el trencament de la publicitat sexista, la  violència masclista... la forma en què s'expliquen els conflictes tenen una gran influència en com són entesos per l’opinió pública, en el cas de la violència masclista, el tracte que la premsa està  donant és de culpabilitzar la víctima en les imatges, vídeos, expressions concretes, crea  concessions en què fins i tot es victimitza l’agressor (cas de la manada) i es culpa i responsabilitza  a la víctima, crec que aquestes qüestions creen consideracions com que la violència masclista es  limita a casos afillats, en lloc de considerar-la un problema sistemàtic i una responsabilitat social  (de totes i tots). En un mitja estatal vaig veure una notícia que em va preocupar i molt en la  pàgina de la portada una notícia d’una dona que havia mentit en una denúncia per  maltractament (les denúncies falses es donen en un percentatge insignificant), una notícia que  torna a victimitzar els agressors. El més greu de tot això va ser quan en les pàgines del mateix  diari, surt la notícia de l’assassinat d’una dona en mans del seu company... sense paraules. 

​

Les xarxes han estat un gran avenç en el sentit positiu de difusió de totes les accions que fem  com: feminaris, premi de fotografia feminista Leonor Pedrico, concentracions i manifestacions,  debats, presentació de llibres, etc.. que fem i pugem a les xarxes (abans era penjada de cartells)  ens ha facilitat el poder accedir més ràpidament a la informació també les accions immediates.  La vaga internacional del 8 març 2018 no hauria estat possible sense les xarxes socials. La part  negativa seria la difamació, amenaces de violació, inclús assassinats per desconeguts, que  utilitzen l'accés a internet com un espai d’agressions masclistes, l’anomenat ciberassetjament  contra les dones, especialment contra nosaltres, les feministes. Un exemple del nostre grup: el  5 de maig vam presentar una denúncia per assetjament a la víctima de a manada, a Foro coches i Burbuja els quals havien filtrat dades personals imatges de la víctima de la manada; la web  neonazi ens va insultar per haver protegit la víctima, els insults no els repetiré, però ens van  insultar, van penjar fotos nostres a la xarxa... aquesta seria la part més negativa del que  comentava d’amenaces i difamacions etc... 

​

Penso que a pesar d’aquesta part negativa i d’altres, els mitjans i les xarxes socials són un espai  de denúncia feminista, quan el sistema no funciona; exemple: METOO va ser un desencadenant  que serà un punt d’inflexió contra la violència masclista que va recolzar la vaga de totes el 8 de  març passat, a l’estat espanyol la sentència de la posada en llibertat amb fiança en les xarxes es  va manifestar un creixement de malestar social per aquest fet amb crítiques als jutges  necessàries. 

És important centrar l’atenció en el gènere informatiu per a millorar la visibilitat de les dones i  fer-ho positivament en la precisió, la pluralitat en la pràctica periodista en pugui detectar els  prejudicis de gènere que penetra subtilment en la informació a través del llenguatge, els judicis  de valor en les percepcions i aptituds i la manera com s’enfoquen. 

​

No es tracta de crear una paritat forçada, es tracta de millorar la manera en què les dones som  vistes, sentides i llegides als mitjans, de trencar els rols de gènere estereotipats que atribueixen  funcions socials desiguals a home i dona, per simple de ser-ho. 

​

No reconèixer les desigualtats de gènere és assumir automàticament que el món masculí  representa els valors universals i això equival a excloure a nosaltres, les dones, del relat i a  marginar-nos.