I aleshores jo vaig fer. Clar, ara va diferent, llavors era primer de batxiller que teníem deu o onze anys. No,  ingrés primer era, ingrés, se deia ingrés. Que era un examen per començar el batxiller i jo això ho vaig fer. Es  devia poder fer d’aquesta manera, la mestra... Jo era l’única, diguéssim, que estudiava d’aquella edat i  aleshores, doncs, la mestra del poble me deia: “tu, cap a casa i vine a donar la lliçó”, i aleshores, jo estava a  casa i unes hores del dia anava allí i la mestra em preguntava la lliçó de primer de batxiller i, suposadament, i aleshores, doncs, jo anava allí tu tu, tu, tu, tu, tu i ja està. 

I aleshores, el dia que tocava venia aquí Lleida, al Marius, que recordo el Marius Torres que era únic devia  haver llavors, amb un sotano. Allí ens, ens posaven a totes les que anàvem lliures, que és deia anar per lliure i fèiem l'examen, fèiem els exàmens. I em va anar bé menys educació física que no sabia ni que existia. I quan  la professora Vidal que la gent més gran, tothom deu saber qui és, jo no ho sabia, doncs me va dir: “primero  de piernas, segundo de brazos” i no ho havia sentit en ma vida. Jo em vaig posar a la cua i vaig anar allí i li vaig  dir. I em va dir: “primero de brazos”, me'n vaig anar a la taula i li vaig dir: “yo no se hacer nada”. Així mateix,  en castellà. I va dir: “fuera, fuera”. Bueno i així va anar. 

I bueno llavors vaig acabar primer i llavors ja em van posar interna perquè la meva família hi ha monges, i  tenia ties monges a la sagrada família. La meva germana venia aquí Lleida a la Sagrada Família anava i venia  del meu poble i jo me van posar interna a Cervera. Vaig estar un any interna a Cervera amb les monges. 

I després ja estudiava amb beca i aleshores després m'hi van presentar. Va venir un dia el meu pare, em va  portar aquí Lleida a presentar-me a un examen, una cosa que no sabia ni a què anava i aleshores, doncs, vaig  fer un examen, per no sé si et sonarà... durant el franquisme, diguéssim, van muntar el Girón de Velasco, que  era la mà dreta d'extrema dreta, lo que s’anomenava Universitats laborals, no sé si et sona... Encara existeixen  a Tarragona, per exemple; hi ha una universitat laboral, que ara són instituts. Eren uns macro, se’n deien  universitats, però eren instituts molt grans que en principi estaven pensats per... Bueno... era per a persones,  per a famílies sense recursos, i que venia a ser una mica de desclassament de la gent pobre, diguéssim.  Aleshores fèiem un examen i, si passaves aquell examen, podies optar... Allí t’ho pagaven tot, o sigui, els  viatges, el vestit, absolutament tot. 

I bueno, a mi me van fer anar a fer aquest examen, que recordo que era a l'Escola del treball. I a l'Escola del  treball... jo no soc Lleida, clar, no sabia res, i bé, aleshores, al cap d'un temps, me va dir el meu pare que  m'havien dit que sí i que havia d'anar a Càceres. Jo dic: “bueno, sí”. Llavors, la meva àvia va dir que ni parlar ne, que la nena no marxa. Bueno, un embolic a casa! que d’això me'n recordo i vaig pensar: pos jo vull anar! Perquè d'Universitats laborals de nois n'hi havia com a 15 o 16 i de noies només dos. I es dividien els estudis.  Un a Càceres i un altre a Saragossa. Així que bueno, jo vaig fer segon a Cervera i me’n vaig anar cap a Càceres  i allò per a mi va ser una gran experiència, però jo... Càceres... hi vaig ara, Bueno, per mi és una etapa molt  molt bona de la meva vida. 

I perquè bueno, les Universitats laborals eren... a veure, perquè et facis una idea, allí venien els ministres,  cada dos per tres, eren, érem tot érem noies, eh? Vull dir, jo sempre he estudiat fins als 18 anys en un entorn  de dones. O sigui, sigui el que sigui. 

De totes maneres, allí hi havia un rector, a mi, que em va influir molt tot. Tot Càceres és.... diguéssim... en la  meva vida... diguéssim... perquè, jo, el meu entorn familiar era de dretes-dretes, tant per la part de la mare  com per la part del pare. A demés amb significació, perquè havien sigut los alcaldes del franquisme els avis. 

El meu pare, polític, vull dir, polític no, volia dir: vivia el món aquest, no? I la meva família eren carlins, que  em diràs tu... Pues sí, i llavors jo des de petita cada any mos posaven una boina que era la boina dels carlins i  anava cada any amb el 600 a Montserrat que a tu et deu sonar poc això, però si preguntes per història,  Montejurra es va acabar quan hi va haver una matança... Bueno, perquè això era un món diguéssim que era  era una altra branca dels borbons. Els borbons, bueno una història dels monàrquics que jo... jo no sabia ni  perquè, jo li preguntava: “papa per què som carlins?” I deia: “quan siguis gran, ja ho sabràs”, me deia, i cada  any a aquestes reunions polítiques. Per tant, vull dir, jo, si el món aquest jo l’havia viscut a la família. 

I doncs aleshores, a Càceres era un món completament diferent. No sé com se'ls hi va escapar, però el rector  perquè es deia rector d’Universitats laborals perquè eren molt grans, eren els llocs on hi havien més recursos,  vull dir, a Càceres no hi havia cap pista d'atletisme, ni piscina coberta, ni res de tot això. Tot era a les laborals.  Les laborals tenien, o sigui, a nivell de recursos, no? jo no he vist mai res igual, ni a cap institut actual ni mai,  ni a cap lloc. I aleshores, pues allí teníem les visites de ministres, una cosa normal, diguéssim. Per tant, el  rector d’allà, doncs era una persona, no sé com... ja et dic, no sé com se'ls hi va escapar... era un asturià que  després, després quan va acabar tot això, doncs lo del Franco, doncs era socialista. Per tant, molt modern per  a allò i recordo que hi vam viure moltes qüestions d’aquestes, polítiques, perquè, doncs, va haver la primera vaga en aquella època. Jo tenia, pues, això, quan vaig arribar a tercer de batxiller... 13 anys, que va venir un  ministre, mos van posar uns mantells a... al menjador. Vam sortir totes perquè si hi havia... volíem que fos  normal encara que vingués... bueno, coses d’aquetes “no nos moveran” i cantàvem aquestes coses. Bueno,  això va ser la... A i després, per exemple, quan Pablo Neruda llavors li van donar el premi Nobel i allí vam fer  una mena de, doncs, de... de record de Pablo Neruda i això, és clar, era un poeta completament contrari al  règim d'aquí, no? aleshores, doncs, aleshores van destituir el rector. Vull dir per aquestes qüestions  polítiques ...a més no et sonaran, però en aquella època hi havia uns grups... diguéssim, de protesta, que es  deien Agua viva i bueno, nos els portaven allí, a actuar. Vull dir que jo això és el que vaig viure allí i que després, penso, que va tenir, doncs, també molta importància, doncs, en la meva educació. 

Això ho vaig viure dos anys, perquè jo aleshores volia fer lletres i després sembla que hi ha una pregunta de  si creus que els meus estudis de lletres podien haver... doncs, bueno. Jo allí gairebé te diria al revés, no?  Perquè vaig tenir certes pressions, bua, potser a quart no, però a sisè sí, de fer ciències, però bueno, jo volia  fer lletres, tot i que això significava marxar de Càceres perquè es dividien els estudis. Com que només hi havia  dos de noies, doncs em van enviar a Saragossa. Llavorens, doncs, cap a Saragossa. Jo vaig fer cinquè i sisè, allí  el món era molt diferent. La... era de la secció femenina que ho portava, era... era molt més gran. Allí érem  dosmil internes i la rectora era, perquè et facis una idea, havia estat núvia de José Antonio Primo de Rivera,  que potser te sone... vull dir, bueno, clar, és que era una persona molt gran ja, però bueno. La cosa anava  molt malament i amb mi no m’anava gaire bé tot allò i vam tenir problemes amb les que venien de Càceres ...ja  veníem molt, mos vam escapar una nit amb autostop de Càceres a Saragossa. Bueno un desastre, però un  desastre, no, bueno, jo ho vaig viure bé, no? 

I bueno, Saragossa va ser diferent i sí que allí va haver, doncs, allò, tocs; hi havia un gabinet de psicologia  perquè hi havia de tot i et cridaven i deien que, bueno, que t'havies d'adaptar... en aquesta vida t’has  d’adaptar... si toca això, pues això, i no protestar i aquestes coses. I també, doncs perquè fes ciències, jo me’n  recordo llavors, pues bueno. Llavors, al final com que no, doncs recordo que quan feia COU, que vaig fer COU,  em va tocar COU, bueno primer any de COU perquè abans era Preu, i em deien, bueno, pues almenys fes  medicina. Vull dir oh... perquè almenys, clar, perquè lletres era una cosa molt desvaloritzada i bueno, encara  ho és ara, no? I doncs bé, deien això: almenys medicina, al menys medicina, que és allò de ni una cosa ni  l'altra, no? I Bueno, no, jo vaig continuar. Llavors vaig acabar, vaig acabar allí i llavors ja vas a la Universitat  diguéssim, eh? Fins aquests moments, ja et dic, tot, tot era un ambient de noies. 

I recordo que venia a la laboral al meu pare que, ja et dic que em veia a mi que no, que no anava pel bon camí, per entendre'ns... doncs es va presentar un dia -me'n recordo- a Saragossa amb un Guàrdia civil amic seu i  amb una entrada una mica... Perquè, a veure, les Universitats laborals... allí m'ajuntava amb gent de tota Espanya, i això... doncs per a mi va ser molt interessant. Jo tinc gent per tot arreu coneguda, no? Llavors jo  als estius, molts estius, pues anava a veure a la que és més amiga meva, és del País Basc. El seu pare treballava  a Altos Hornos (11.19), o sigui, que era la indústria més dura i del món obrer i tal... i allí vaig viure, pues, els  començaments de ETA, ho vaig viure bastant, i aleshores, pues, van venir a Saragossa. Mos van agafar a les  dues i llavors, encara la reina... aquesta la reina, la reina Sofia es diu, diu que la Reina, bueno... era princesa  llavorens, però encara estem parlant de Franco, eh? “farà una associació de dones -diu- i vosaltres hi podríeu  anar”. Però, m'entens vull?, dir una cosa, que tot això ja d'alguna manera, pues bueno, encara que no es podia  haver cap tipus, no hi havia cap tipus de possibilitat de reunió, associació. Tot això estava prohibit, però  recordo, doncs això, no? que me van voler col·locar en un lloc d’aquests per no desgarriar-me. 

Primers anys... i em quedo Saragossa, bueno, hi havia altres coses, no? Per exemple, quan ja feia COU, doncs  també en una altra visita de ministres, doncs, una... una amiga meva juntament amb d’altres que de fora de  la la laboral, doncs, ja van tirar uns ratolins a l'escenari, no? Això... llavors les van detindre i vaja, jo no estava  directament involucrada, i mi no, i aleshores, bueno... després ja... jo vaig connectar després, quan era a la  Universitat. 

A la Universitat em vaig quedar a Saragossa, mira. En aquell moment, doncs, com ara, no? Podies demanar  llocs, jo vaig demanar a Madrid, Barcelona i Saragossa, però em vaig quedar a Saragossa, suposo que perquè ja coneixia gent i l'ambient. I bé, una vegada era Saragossa, pensa que jo vaig començar la Universitat l’any  73 i vaig acabar l’any 78. Per tant, Franco va morir als 75... perquè et facis una mica d’idea, per tant, jo vaig  començar l’any 73: allò era en ebullició! Vull dir, era tot... vale, tot lo dia! La Universitat era un lloc molt de  vagues continuades de... Bueno, el primer any! jo conto que vam fer dos mesos de classe, no més.  

I bé, jo llavors, primer ja veig tenir contacte amb aquestes noies companyes de la Universitat laboral, però  diguéssim que jo vaig entrar en una altra organització que se’n deia movimiento comunista, moviment  comunista d'Espanya. En un principi, i que llavors ja havia uns grups que oficialment se’n deien a la izquierda  del PC, a la izquierda del partido comunista, que eren el movimiento comunista, la ORT i Partido del Trabajo... Partido del Trabajo. La ORT que és Organización revolucionaria de trabajadores, crec, i moviment comunista,  jo era de Movimiento comunista. I aleshores, doncs, era la clandestinitat, naturalment, i en aquella època,  doncs, bueno... a filologia, bueno... Universitat de lletres, pues bueno..., les dones la majoria érem... érem  dones, naturalment perquè és la majoria. Però tot i amb això, doncs, els nostres caps de comitè, que es deia  normalment, solien ser homes, no? El moviment comunista. Que vaig estar jo, doncs... fins a cinquè... ja vaig  tenir menys contacte, doncs la qüestió aquesta de la relació del feminisme com a tal no estava establert dins  dels partits. No sé, suposo que és com t’han dit altres companyes... a veure, la qüestió revolucionària... és  que quan plantejaves aquestes qüestions, és que naturalment amb la revolució, perquè creiem en la revolució! doncs quan s’arreglés el món i tothom, tot anés millor, doncs, naturalment també aquesta qüestió s'arreglaria,  és a dir, una cosa portaria a l’altra. Això, això venien a dir, no? 

Però, és clar, cada vegada ho veiem menys això. A més, el moviment comunista dins aquest partit el MC que  es deia, doncs, hi ha... bueno, hi havia una de les persones, doncs, del comitè central, per entendre'ns, era  Empar Pineda. Empar Pineda és... ha estat després una de les persones més importants naturalment en el  món feminista, però també dins del moviment feminista a nivell de l'estat. Era una persona, era catalana per  part de la mare i basca per part de pare. Ella recordo que sortia a les revistes dient que... era la única persona  que parlava quatre llengües, parlava gallec, parlava castellà, català i vaja... et dic, després va estar molt aquí  a Lleida i amb el poble, i era una de les jefes, per entendre's, de moviment comunista; i també en aquella  època no es podia, però ella era lesbiana i després va viure a Madrid i va ser, doncs, una de les de les persones  que més va empènyer, doncs el moviment diguéssim de lesbianes i, bueno, dins del feminisme, no? Perquè  no hem d'oblidar que la majoria, bueno les lesbianes estan dintre del moviment feminista. Ho dic perquè això  és important de cara després al LGTBI. 

Bé, doncs, aleshores, doncs, nosaltres vam plantejar aquesta qüestió. Empar Pineda va ser important en  aquest... en aquest aspecte, i el moviment... i el moviment comunista, doncs va ser bastant feminista en  aquest aspecte. Però, bueno, això... doncs, a veure, estic parlant del 75, després va morir Franco, fins als 78.  A mi em van detindre l’any 77, perquè bueno... en aquell moment tampoc era una cosa estranya. Vaig estar  a la presó un temps a Saragossa, uns mesos, després, pues, és una... no, no em va suposar cap tipus de  problemes. Per a mi era una cosa més, vull dir no, no. I bueno, vaig acabar, vaig acabar a Saragossa i bueno,  es tractava de buscar feina. Aleshores jo ja vaig venir, bueno clar jo venia aquí molt poc, eh! venia aquí per  vacances, perquè la meva vida era allà. Vaig anar a intentar buscar treball allà, però no, hi havia molt més  treball aquí que allà, i total que vaig venir cap aquí aleshores. 

Bueno, jo ja havia estat en contacte amb les dones d'aquí Lleida, que ja estaven amb elles, amb el Grup de  dones de Lleida. Però, és clar jo anava i venia fins que, doncs, vaig venir i vaig trobar feina, doncs aquí, vaig  treballar a l'institut d'Almenar i em vaig incorporar, diguéssim, aquí, al món. La relació amb el moviment  comunista cada vegada, doncs, era més... fins que, bueno, tots aquests moviments van desaparèixer, no? Al  cap d'un temps, la majoria de les dones ens vam incorporar, doncs als moviments feministes. Ja no he estat  més a cap partit d'una manera organitzada, no he estat més a cap partit. Només els moviments de... altres  moviments socials o..., però no partits polítics. 

​

3. Aquest entorn personal va promoure o incitar el teu posicionament feminista?

Bueno, doncs jo... a veure, jo et dic... a veure, amb el món de feminisme, jo diria que... a veure, el fet de que  jo visqués en un entorn de dones suposo que és important en el sentit, en el sentit de lo que avui s’anomena  l'empoderament. Vull dir, de creure en una, no? Penso que això és important, però jo no, no, no tinc... La primera que... mira que era gran, eh! la primera... El que et podria dir, perquè em ve al cap ara, el moment  que podríem dir “Mira! A aquesta se li ha encès una llumeta!” però, entendre'ns, que era quan ja estava a la  Universitat i, bueno, per a vosaltres... no sé quan aniràs a la universitat... ara penso que això no és gaire  important, la qüestió dels representants de l'alumnat, però en aquell moment encara no existia: això era el  començament i era molt important. Aleshores allí es va començar a dir, bueno: “que volem participar, volem  participar en els òrgans de decisió de la Universitat”. I bé i aleshores ja recordo que estava dient a qui a qui...?  una cosa secreta, eh! perquè no havíem votat en la vida, clar! doncs jo pensava... bueno, a quí? a quí? a quí?...  saps? i jo... i després, se'm va encendre una llumeta de dir: “hosti, pues només estic pensant en fulano, tot  xicots!”, m'entens? 

Quan jo tenia una amiga, ara fa molts anys que no la veig, però vaja la meva amiga, a qui, a demés era molt  llesta, molt intel·ligent, jo l'admirava molt, pensar pues... bueno, m'entens? I vaig pensar: “tu què fas de  pensar només...?” Per això t'ho explico, perquè sempre ho he tingut molt present i, per tant, penso que sí  que és important. Apart, ja et dic... dintre del moviment comunista, la feina de de les dones era, no és que  fos valorada com a tal, però sí que hi era, sí que hi era, sobretot perquè qui manava eren persones com  l’Empar Pineda. 

Però, vaja, aquesta qüestió... després resulta que vaig ser jo la representant, perquè... no ho sé, pel que fos,  però per això t'ho vull explicar, perquè sembla que no tingui importància, però jo... jo, per a mi ho recordo  com a important, no? I aquest és un moment, però no et puc dir altres moments. Suposo que és una cosa  darrere l'altra. 

Després, bueno, jo també a la facultat també feia... ja treballs, com fas tu ara, m'entens... És a dir, pues siglo  dieciocho, el siglo dieciocho de la ilustración, pues venga a buscar mujeres! Saps lo que et vull dir? Jo tinc uns  treballs d'aquests, per tant, jo en aquell moment sí que, doncs, aquest món, sí que m'interessava d'alguna  manera, no? Perquè he trobat ara treballs d'aquests. 

​

4. El teu sexe va determinar els teus estudis i o la teva carrera professional? 

Bueno, t’he comentat una mica lo de que jo suposo que no gaire, perquè vaig tenir coacció per fer el contrari.  Per tant, no, penso que no, no, cal dir. La majoria de lletres són noies i en aquella època encara més. Per tant  sí que hi una coacció social en aquest aspecte, que hi és en l'ambient, no? Però jo directament vaig rebre més  lo altre de persones de la vora. Bueno, suposo que és allò de et guanyaràs millor la vida, m'explico? I a casa  meva allò sí que, potser per aquí, en el sentit de que a casa meva, doncs diguéssim eren d'un poble, tenien...  treballaven la terra, i a casa meva només hi havia dos noies. No hi havia cap cap noi. Llavors, mon pare va dir  aquestes nenes han d'estudiar, sinó que faran, saps què et vull dir? Que també podíem treballar la terra, però  això no passava pel cap de la meva família. Aleshores, doncs vosaltres heu d'estudiar, ja està. No se’m va  passar pel cap, perquè sempre ho vaig viure des de petita que havia d'estudiar i havia d'estudiar, s'ha acabat. I bueno, en aquest aspecte pues bueno. Clar, suposo que lo de guanyar-se la vida, pues és guanyar-se la vida  millor, pues eren carreres de ciències i sinó medicina. 

​

5. Com et definiries política, social i ideològicament? 

Pues no sé si et refereixes a això, potser soc una persona d'esquerres, no? diríem? D'esquerres, feminista, i  no sé una mica oberta a un món, diríem, no? 

​

6. Quan et vas començar a interessar per qüestions polítiques? 

Pues ja et dic, per la meva història, com que ho he viscut des de sempre, des de petita, encara que fos, doncs, per part de d'una família com de l'altra, doncs des d’un punt de vista ideològic molt allunyat del meu, no?  actual... Però sí, que del món del no... no tancar-te a casa, sinó de interessar-te pel que passa al món i... Doncs  sempre, vull dir no he tingut un moment, sempre m'he interessat i, sobretot, bueno, el meu pare -ja et dic moltíssim i quan jo em vaig posar amb aquest partit que era clandestí, bueno, que jo no hi anava gaire, però  de tot vam tenir. Però, bueno, ell ja veia que la cosa anava per aquí i després ara, pues el meu pare va morir  naturalment. Però, bueno, que amb aquest tema de la independència, que també és una altra de les qüestions, doncs també va estar enfrontats amb familiarment, però... La meva germana i jo som les úniques de la família  que hem sortit així, diguéssim. 

​

7. A l’hora de triar ideologia política vas tenir en compte la consideració que aquesta tenia de la dona? 

No, perquè a veure... era una qüestió de... és que aquesta ni un altra, en aquell moment, de partit... no, no,  no, existien els, bueno, començaven... suposo que, en algun lloc de l'estat espanyol hi era, no? Però més aviat  era això, partits polítics i que consideraven la qüestió femenina, doncs, com una qüestió que es resoldria amb  l'arribada de la revolució. Llavors, bueno, pues tot vindria rodat. Fins quan veus que les coses no, no, no són  així, no. 

​

8. Quines recordes que eren les reivindicacions més importants aquella època?

 Bueno, ja estem parlant ara ja anem, de l'època estem parlant de finals dels 70 principis dels 80, no? Bueno  reivindicacions com a tals, pues és el dret al propi cos, sobretot, que encara continua sent important avui i  potser el més important és això del “personal és polític”, recordo allò del “personal és polític”, no? Que està  relacionat amb tot... amb tot el món de la violència, de que, bueno, què passava a casa, que les dones pues  naturalment es trobaven... estem aïllades, estem a casa, els homes es poden unir, fan vagues, estem parlant  d'aquella època. També ara, eh! però vull dir d’aquella època. Aleshores les dones estàvem a casa soles,  aïllades. Però no, no mos podem ajuntar, i per aquest motiu naturalment allí patim de tot, des de violències  a... bueno, a no consideracions, etc. I el fet de treure, de dir que el que passa a casa té una importància social,  o sigui, lo que... lo que és personal és polític, era la una de les consignes, però que penso que és... encara avui  és... és vàlid. I tot lo... tot lo que comporta, naturalment el dret al propi cos, comporta anticoncepció,  l'avortament... després vam treballar per la llei del divorci. 

Totes aquestes qüestions que avui semblen... bueno! no semblen... perquè, per exemple, l'avortament, ja  saps que no el tenim. Encara estem encara sense... sense una llei de l'avortament que... que ens... que sigui  això, gratuïta i a tot arreu. Aquí Lleida, és impossible fer un avortament quirúrgic. I ara, quan estàvem parlant  amb la Mercè era que anàvem a Andorra, perquè Andorra és totalment... Aquí es pot fer d'alguna manera,  però no el quirúrgic i és un desastre encara. Per tant tot moltes reivindicacions d'aquelles, pues avui són  encara, encara s'ha de treballar perquè puguin ser realitat. 

​

9. Què era més important per a tu, la lluita política o la lluita feminista? 

Bueno, en un principi, ja et dic, per a mi era una cosa que anava unida. Després veus que... que, bueno, que  són dos coses que sí que han d'anar unides, és que la qüestió és que han d'anar unides i jo penso que hem  d'anar unides, naturalment, no? Perquè és que nosaltres fem unes reivindicacions i això, doncs, ho haurien  de recollir al món polític i després, doncs que... que es complís, no? Per tant, ara per a mi és clar, el feminisme  clar sí, si he de dir si una cosa o l'altra, doncs el feminisme, perquè el feminisme no s'acabi anant amb coses  de les dones, diguéssim. 

Perquè això, el feminisme, significa, doncs moviment en si mateix de canvi social, no? És a dir, el nostre cos  orgànic i el cos inorgànic, que també és la natura, són els animals i és això, no? I avui estem, doncs, en una  situació, bueno... Penso que la pregunta com veig la situació avui, la veig molt dolenta, com la de la natura,  és a dir, que ho estem destruint i les dones estem en una situació molt dolenta a nivell mundial. Bueno, és  que no sé si contesto, però... 

​

10. Creus que els partits d’esquerra també eren masclistes? 

Sí, sí, clar. Ho eren i ho són molt, però molt. I en aquella època, doncs, a veure, és que tampoc teníem... A  veure, a vegades costa reconèixer el que és masclista o no. Es parla dels micromasclismes, no? Avui, i avui es  diu per molta gent i, fins i tot, nosaltres, per molt que ho treballes i ho treballes, de vegades hi ha  micromasclismes que costa identificar-los. Hi ha la piràmide aquella de l’iceberg, que... que.. no sé si la  coneixes, però et tot cas en parlarem, doncs que és tot allò. Llavors en aquell moment moltes coses no, no  les reconeixíem... moltes menys que ara, no? Però altres coses eren molt evidents, eren molt evidents i penso  que ho continuen sent. Perquè les persones ho continuen, perquè el món és patriarcal i el masclisme impera  per tot arreu i, per tant, els partits polítics també.

​

11. Quin era el paper i la importància de les dones en aquestes organitzacions polítiques? 

A veure què... evidentment els que es deien els secretaris generals eren tots homes, eren tots homes. I les  polítiques és que no sé què vols dir... gairebé... En principi les dones com a dones doncs fèiem el mateix que  els homes, eh? Sobretot, doncs bueno, jo que era a la Universitat, doncs, era a la facultat de lletres... A veure no, una discriminació directa pel fet de ser dona naturalment no hi era. Naturalment no hi era. Ja et  dic nosaltres, la majoria com que érem, ja et dic, de la Universitat i de lletres, doncs les dones que estàvem  en els comitès o que portàvem els comitès, érem la majoria dones, però després, quan pujaven les  responsabilitats eren la majoria homes. 

I també s'ha de dir que després les feines, les feines, a veure què, què, jo què sé, vull dir en aquella època,  clar, no feies dinars ni sopars, perquè això era impossible, perquè era clandestí, no? Però més endavant, que  ja va començar a haver eleccions i totes aquestes qüestions, doncs jo recordo pues que s’havia de fer els  sobres? Doncs totes érem dones, m’entens? Qui es presentava a les eleccions? Pues, eren els homes, vale?  Això, a veure, va durar poquíssim, perquè és clar, no? Jo també vaig marxar ja de d'aquests partits i els partits  aquests ja, a poc a poc, es van anar diluint i desapareixent, no? Però així era, en els partits de... En els partits  d'esquerres. I coses, bueno, és igual... això no es per explicar-ho amb micro, ja t’ho diré després.  

Però sí que se sentia, no? Això de la igualtat i no sé què. I si voleu ser iguales i no sé quantos..., però molt poc,  no era una cosa que es parlés, no? Perquè nosaltres, a veure, nosaltres als llibres que llegíem i que  comentàvem, que sí que fèiem moltes reunions de comentar política i, clar, era Lenin, era Marx, Lenin... És que tot això a ell li venia grandíssim a Lenin, totes aquestes qüestions, vale? Mao, Mao, perquè nosaltres és  un partit...sí,sí, marxista se’n deia! Se’n deia marxista, leninista, pensamiento Mao Se Tung, toma! m'explico?  I sí, sí fèiem moltes tardes de com... venga! de parlar i de comentar llibres, los que podíem, perquè havien de  venir de l'estranger, perquè aquí no, no d’allò, no? I però, a veure, aquesta qüestió, pues, naturalment se dona,  és que a veure si m'entens, és com si es donés com naturalment que som iguals, quan... quan... és clar ni  s’havia discutit, ni s’havia estudiat, ni s’havia treballat i ja està, no? Però sempre les feines, diguéssim, doncs  feines, fer cafè o... naturalment, les fèiem nosaltres. I després qui sortia públicament o que... eren els homes  eh! i que tenien clar... Claro, no et puc parlar de càrrecs, no puc parlar de càrrecs, de tot això, perquè ja no  es va viure en aquest món; aquest tipus de partits era un... Per tant les feines... O sigui era més de  subordinació, la feina de les dones. 

​

12. Us tenien en compte a l’hora de prendre decisions o us sentíeu en una posició d’inferioritat? 13. Si és així, n’éreu conscients? Us revoltàveu o us resignàveu? 

No, no, no. Les dones no estaven organitzades apart, vale? Jo, quan mos vam organitzar apart, pues ja vaig  desaparèixer. Sí que, o sigui, sí que va haver uns mesos, un any, quan jo feia cinquè, que... que això sí que ho  vam discutir molt. I aleshores és quan moltes vam prendre la decisió de dir, bueno, fins aquí hem arribat, a  mi m'interessa, doncs bueno, treballar, doncs, al món social i que sigui des del feminisme i, bueno, pues aquí  està. Però tot això ja va anar, ja va anar junt amb la dissolució, diguéssim, d'aquests partits, vale? 

Perquè tu ho mires des del punt de vista d’avui -jo t’entenc el que em preguntes-, però, clar, en la  clandestinitat les coses no, no, no... Es aquest tema, no es tractava bé. O sigui quan es tractava, no el tractaven  i, si es tractava, doncs, la resposta és que després, això és una qüestió que ja vindria després rodada, que  vindria tot rodat, saps? I tu deies: vale, pues mira que bé! 

​

14. Si reivindicàveu una millor posició, éreu escoltades? 

Pues això de que sí, perquè aquí hi havia moltes dones, però... però sempre quedava... sempre havia coses  més importants, vale? Sempre hi havia coses més importants i llavors aquesta, doncs sempre quedava per  després. 

​

15. En quin moment de la teva vida vas conèixer el feminisme i quan vas decidir fer-te feminista? Bé en la Universitat, jo diria que la Universitat com a, com a cos teòric, eh? en la Universitat. No tant per les  lectures universitàries, diguéssim, com per ja la vivència amb altres dones, l’existència -ja et dic- dins del  moviment comunista, l’existència de dones que... bueno, per a mi, doncs, referents, no? Empar Pineda, doncs  bueno, tampoc és que sigui molt gran, però, bueno, sí, bastant més gran, no? Per a mi formen part del grup  de les meves referents o aquestes dones són les que, doncs, em donen a conèixer, doncs altres, doncs, altres lluitadores i escriptores tant a nivell occidental... Jo parlo del món occidental perquè l'altre, doncs, està una  mica per a mi més desconegut, no? 

Lo que són les posen en contacte i en aquella època, doncs dins de dins del moviment comunista vam llegir.  Vam llegir, doncs, autores americanes i europees en aquest aspecte. Ja et dic, suposo, i més... perquè hi havia  certes persones al capdavant, eh? Perquè això no passava en altres partits de... Jo sé que no passava, que  després ho hem parlat molt en altres partits de semblants al meu i perquè havia aquestes dones davant... I  llavors hi ha un moment que... que, clar! decideixes, decideixes. 

​

16. Has patit discriminacions pel fet de ser dona en l'àmbit professional. 

Sí, sí, però jo i totes. Vull dir a veure, no d'una manera, una manera que puga dir molt directa, no? Però ja ho  he viscut i ho he vist amb companyes, eh? Ho he vist, he vist en... A veure, una cosa que patim moltíssim és  en... jo, jo, bueno, soc professora, era..., perquè ja estic jubilada, no? Però amb els claustres que es deia, que  es diu els claustres, les reunions, que hi ha moltíssimes dones, com saps, però normalment les direccions són  homes... bueno, hi ha de tot ara, però llavors eren tots homes; doncs tu dones una opinió, això ens passa  molt a les dones... dones una opinió, parles i, bah... no passa res... al cap d'una estona, va un company teu i  coi! I allò, però sí és el que havia dit jo, i... saps què et vull dir? O sigui... això mos passa a dojo, eh? I per a mi,  doncs, és evidentment és una... és una mostra de... I ho he viscut molt també en una directora que vaig tenir  jo, que era una persona, bueno... una persona que va rebre! una persona molt intel·ligent, molt vàlida, molt  bona persona, o sigui, que per a mi ho tenia tot i ho té tot... i va patir moltíssim! O sigui, perquè tothom deia,  però que no ho veus, que és “una arribista”, què no ho veus...? Vull dir, a veure, són qüestions de que... el  mateix que feia ella que... que... que actuava d'una manera molt de sentit comú i tal, doncs en un home allò seria meravellós, però en ella era, vaja, un descrèdit! Era un descrèdit ... i el que passa és que les dones que  valen, diguéssim, s'espolsen, no? A tothom per davant, però, però ho he vist molt, ho he viscut molt per  aquesta companya meva que va ser directora meva, per cert, molts anys, i jo d’una manera molt directa, no  ho he viscut, eh! per càrrecs o perquè... no, no ho he viscut, però sí que ho he vist a la vora. Es viu dins del  món professional, es viu molt això. 

​

17. I en l'àmbit personal, social, ciutadà? 

Bueno, jo penso que això mateix de menystenir les teves valoracions, les teves opinions, tot això ho vivim al  carrer i ho vivim a tot arreu. 

Però, bueno, en l'àmbit professional, doncs moltíssim i en altres, en altres sectors, doncs jo, bueno, jo estic,  he estat en el Grup de dones i estic en molts altres, molts altres moviments, no? I grups socials, sindicats, per  exemple, he estat molts anys, també he estat representant a sindicats i això és una cosa que es veu, es veu,  es veu moltíssim. I a demés, no només a nivell de càrrecs, sinó també del que, del que esperen que facis tu,  m'entens? Ells esperen una manera d'actuar teva que, quan no és així, doncs bueno... I tu ho dius... Doncs, és clar, ara mateix tots els homes han de ser molt moderns i acceptar-ho, no? Però, vull dir, no, no ho veuen  de cap manera... no... Tot això passa, però, és que, clar, no queda bé dir-ho, però sí que passa. 

​

18. Creus que les coses han canviat i han anat a millor o encara hi ha molta discriminació laboral,  familiar, etc. Com veus la situació actual? 

A veure, respecte a les dones, doncs no, no podem dir que les coses... La situació, en concret, de si han millorat  o no, pues, jo penso que sí, que el feminisme o si passes o parles a Catalunya o a l’estat espanyol o al món  occidental, doncs ha ajudat molt. El que et deia abans de la paraula d'empoderar, per a mi és molt important  i penso que és que això ha passat. És a dir, que, bueno, s'han pogut fer coses o estratègies dins del moviment  feminista que són... que podem qüestionar, però, però el que sí -penso jo- que ha estat molt positiu és  aquesta... és aquest empoderament que resulta, que ha resultat de tots aquests anys, perquè -penso- que és  la cosa més sòlida, és a dir, les lleis poden canviar o no canviar, i ve un govern i treure’l i imposar-la, i vinga i  tornar a lluitar. Però el fet de creure en tu mateixa i creure que tu ets una persona que, bueno, que pots fer  el que et doni la gana i actuar com te doni la gana i que etcètera... que tens tots els drets, encara que no te’ls donin, això és sòlid i això, per molt que canviï la resta, està, vale? Llavors jo penso que el feminisme, això és, diria, per a mi que és lo més important. 

Què més coses? Naturalment, nosaltres ara no depenem dels homes tant com depeníem, vull dir, es podria  dir que no en depenem gens... Que el matrimoni no significa el mateix ara que significava llavors, en aquella  època meva, no? no podies treure’t ni el carnet d’identitat ni de conduir, si no era amb permís d'un home.  Vull dir, és que la cosa és així, era així. Llavors, és clar, no depenem tant. Tenim més independència econòmica.  I això és evident, però jo penso que el panorama és molt desolador per a les dones. 

És a dir, a nivell social doncs d'acord, hem aconseguit tot això i tota una sèrie de drets, però pensa com està  el treball. O sigui, les dones continuem fent lo doble de treball, és a dir. I això crea una situació molt angoixant  d'estrès de no poder viure. Bueno, això deia, doncs això. Què penso que el panorama que tenim és que hem  aconseguit això, però bé, els homes no s’han incorporat, és a dir, no s’han incorporat a les cures, no s'han  incorporat a, doncs, en el cas d’una parella, doncs, la feina la continua portant... o la pre-jornada laboral que  parlàvem fa 40 anys, doncs, vulguis o no, existeix. Una mica menys, però sí, però la feina, aquestes feines,  doncs, vol dir que les dones pràcticament a vegades és que no tenen vida. 

Vull dir, és un córrer... la feina, la feina, vale, genial! Però, després té tota l'altra feina, i aleshores això, jo penso  que no sé com, però el feminisme, que ho sabem, no? que el que ens passa, perquè ho vivim, no? I és clar, això vol dir no tenir fills, perquè tenir fills, què vol dir? No, no, no, és clar, no, no, no pot aleshores; clar, el que  nosaltres -penso- que moltes ens hem de posar és a demanar realment els recursos perquè puguem viure la  vida, eh? Perquè nosaltres, potser algunes persones d'aquí, doncs, que evidentment podem, tenim unes  ajudes i podem pagar aquestes ajudes, però la majoria de les dones, pues no. És a dir, córrer, córrer tot el dia.  Per tant, vida pròpia, molt poca vida pròpia. Quan s’acaba la feina dels fills, resulta que els pares són grans i  t’has de tenir cura dels pares o col·locar-los en una residència, que no és millor, no és el millor lloc del món, precisament. 

Per tant, a veure, l'estat ha d'invertir recursos també i nosaltres hem de demanar els recursos perquè puguem  viure la vida tal com... Perquè sinó la vida és per a moltíssimes dones del món i també del món occidental, és  una vida molesta, no sé com dir-ho, eh? És una vida amb aquest sentit... jo penso que el panorama és... és  molt angoixant: els deutes, poca seguretat, és a dir, feines precàries... Tot això va unit a les dones. Va unit al  món de les dones. Què fem? com es diu el tercer i quart de les feines del món? Si comptem la feina de cures  familiars...  

I, per tant és un punt que hem de treballar. Hem de treballar molt. Potser és el més difícil perquè significa  que els homes també, i els homes no estan, no estan per la labor; naturalment estan per dir “vale, fes lo que  vulguis”, però també has de fer tota la resta, perquè ells no s'ha incorporat al treball de cures. És... les  estadístiques per exemple de la gent gran: qui té cura de la gent gran que està a casa? Pues, és evident que  són el 90% de les dones, no? I naturalment, dels fills, la majoria doncs també. I tot lo que significa, clar! Tenir ho tot al cap, tot al cap... 

Recordo una Laura Tremosa, que era una empresària quan jo tenia això... vint anys, diguéssim, i era feminista  i és una empresària, o una arquitecta, no recordo què era. Recordo una xerrada que em deia: “és que  penseu...” Diguem-ne que era una persona reconeguda, no? en el món empresarial català i tot això...  reconeguda; i deia: “Penseu que jo estic amb una mena de taula d'aquelles que veieu a la tele que tot són  persones amb vestit i els homes aquests importants i tal, i jo estic pensant si hi ha yogurts a la nevera”,  m'explico? “I això és un estrès que és continu. És a dir, si los crios, si demà el berenar... i de pensar amb els  números aquests que tinc damunt de la taula ara mateix, també pensar amb lo altre, saps? Per molt que -diu jo tinc ajuda a casa. Però la majoria de gent no té ajuda a casa”... saps que et vull dir? I d’això jo me'n recordo  molt i és la pura realitat, és a dir, és així, és... I per tant, això no ho hem d'obviar. És que hem de tenir  independència econòmica... molt bé! però resulta que hi ha tota una altra part de feina que és l'altra meitat  que està sense cobrir i la cobrim nosaltres, i això ens dona molt mala vida, diguéssim. O ens fa la vida a  vegades insuportable. 

Veig que hem fet moltes coses bé, però, bueno, i això també ho té. Aquesta cara també hi és.