21 juliol 2021

 

1. On vas néixer? 

Vaig néixer aquí Lleida, al carrer Lluís Companys que llavors es deia Víctor Pradera, davant de l'Escorxador. El  meu avi tenia una casa, era tractant de bèsties i havia fet una casa amb pisos pels 8 fills que tenia, i després  a baix hi havia corrals pels animals. Sé que vivíem en... llavors, això eren les afores de Lleida. 

​

2. Com era el teu entorn familiar, social, etc durant la teva infantesa i joventut?

Era bastant tribal, per això, que vivia amb tota la família; i pues la classe, així, benestant, mig rural, mig  il·lustrada, però bé, no? No vam passar carències. 

​

3. Aquest entorn personal va promoure o incitar el teu posicionament feminista?

Doncs en principi no, però després quan vaig anar creixent sí, perquè jo, el que vaig percebre, primer d'una  manera com a intuïtiva, i després ja la vaig racionalitzar més, és la diferència d'expectatives que hi havia entre  els meus germans, que eren nois els dos, i és clar ells, pues, ja es comtava que farien la carrera, que havien  d'estudiar i que era l'important. I amb mi, pues no s'hi pensava que fes una carrera. Allò... que fossa mona,  que, a més, jo era mona de petita, però no era gens així, preocupada per qüestions femenines, no? I clar, això  va començar a resultar xocant, quan jo no tenia expectatives ni impuls per fer res important. Això és el que  vaig conscienciar una mica. Després també, a la distribució del treball domèstic, ja es començaven a veure les  diferències. Després vaig viure bastant temps, un parell d'anys, amb un dels meus germans a Barcelona i clar,  al final era jo la que portava la casa, i ell convidava gent. Era molt brillant, explicava moltes coses, però jo ja  estava fent el rol femení i això em va començar a molestar. És això que et contava, les diferències que vaig  anar notant entre la vida que començaven a fer els meus germans i després, quan jo vaig anar creixent la  igualtat que hi havia va acabar perquè jo havia de fer un altre tipus de vida, i sobretot s'esperava altres coses  de mi i, de totes maneres, jo tenia un concepte molt masculí. Molt poc feminista, perquè estava molt influïda  per les idees dels meus germans, i ells ja van començar a fer política, a fer coses d'esquerres. Però  plantejament feminista no n'hi havia cap, inclús feia una mica de por i jo m'identificava més amb ells que amb les dones del meu entorn. Però clar, a més les dones del meu entorn havien set les del col·legi, i és per això  que deia, també, de l'estudi, abans.  

Quan vaig acabar el Batxillerat i tal, no tenia perspectives de fer una carrera, vaig fer un Secretariat de direcció  al FIF, que també era un centre bastant elitista i femení, i allí sí que ja vaig començar... Me’n recordo que al  FIF una professora ens va fer fer un treball sobre les Women’s Lib que llavors començaven als Estats Units i  vaig fer un llibre, que després fore la meva amiga, la Maria José Ragué Arias, que va fer un llibre que es deia  Hablan las Women's Lib, era de l'Editorial Kairós. Això devia ser els anys 68-69, por ahí. Potser va ser una de  les primeres vegades que em vaig plantejar aquesta qüestió, no? I després d'estar allà, al FIF que estava... era  una residència, també vull dir, hi havia els estudis, però també hi havia una residència, perquè els meus  germans ja van anar tornant cap a Lleida i jo em vaig quedar a Barcelona. I vaig anar a aquesta residència que  va ser molt emblemàtica també aquí Lleida, perquè la dirigia la Mercè Estadella, que era d'aquí de Lleida, que  era germana dels Estadella. Llavors totes les nenes de Lleida ens portaven allà, perquè semblava que era com  una prolongació familiar i ella, pues, se'n cuidava i parlava amb els pares i tal, i quan vaig sortir, bueno, me'n  vaig anar a viure en un pis amb unes amigues i una d'aquestes amigues, que era més gran, és la ja va començar  a portar els llibres de la Simone de Beauvoir, la Virginia Woolf i tal, i llavors ja vaig començar a llegir i a  desenvolupar més una ideologia més feminista. I tot això va ser cap a l'any 74- 75, que va ser l'any  internacional de la dona que va declarar Nacions Unides i van fer un acte al col·legi d'Advocats de Barcelona.  Hi havia la Maria Aurèlia Capmany i l'Elisa Lamas, l'Anna Balletbó, em sembla, i es va començar a obrir una  mica el panorama feminista aquí. Sempre la Lidia Falcón, però perquè en aquells moments la Lídia Falcón era  a la presó. Però, bueno, jo també l'havia llegit perquè escrivia als diaris i a les revistes de l'època. 

​

4. El teu sexe va determinar els teus estudis i/o la teva carrera professional? 

Bueno, sí, amb el sentit aquest que no vaig estudiar res, al final. El que vaig fer, em van portar a un col·legi a  Barcelona molt tradicional, a pesar que la meva família no eren tan tradicionals ni tan religiosos. Sí que em  van portar a un col·legi conservador, perquè era al que havien anat les dones de la meva família, i això em va  crear bastanta contradicció entre el món de fora i el món intern. 

​

5. Com et definiries política, social i ideològicament? 

Em definiria com a feminista radical autònoma i d'inspiració marxista. 

​

6. Quan et vas començar a interessar per qüestions polítiques? 

Quasi sempre, des dels 7 o 8 anys. Quan vaig començar a llegir, perquè a casa se'n parlava una mica de política.  No es parlava de la guerra civil i no s'explicava el que havia passat, perquè era aquell silenci que hi havia a la  postguerra: “que val més que els críos no ho sàpiguin”, però sí que hi havien opinions que els críos captem,  no? Allò "Treu aquest!... no sé què...", "Tanca!". Aquestes coses, allà a França, "Sí, bueno, els francesos", i  després els meus germans. Clar, el meu germà gran em porta quasi 10 anys i llavors ell ja començava a opinar  i a dir ja més clar..., es manifestava, el Víctor. L'altre també 7 anys més que jo, pues també ja s'anaven implicant  a fer coses. A vegades, em portaven a actes i es parlava de política a casa i amb els amics de l'entorn. Llavors  el pare deia "Si però, bueno, però aneu al tanto perquè... ojo! perquè el que va davant, al final, paga el pato".  Però se'n parlava. 

​

7. A l’hora de triar ideologia política vas tenir en compte la consideració que tenia aquesta de la dona?

Clar una mica com deia abans, la consideració de la dona que tenien ells no era gaire. Vull dir, es parlava de  política, però de feminisme no, ni se'n parlava ni se sabia el que era. El feminisme el vaig començar a descobrir  quan vaig començar, bueno, quan vaig anar al FIF i vaig començar a tractar més amb dones. També i al  conviure, me'n vaig adonar que també les dones eren interessants, no solament els meus germans i els seus  amics eren els actors, sinó que hi havia dones pensants i ja em vaig empoderar que és diria ara. Em vaig  començar a interessar pel feminisme i després... vaig anar a França a estudiar i allí ja hi havia un diari que es  deia Des femmes. Hi havia bastant moviment feminista i, quan estava allí, es va fer un congrés a Brussel·les,  que això també t'ho haurà explicat la Chus, que també hi era la Chus Borrell. Era el Tribunal internacional de  crims contra les dones. Va ser l'any 76 això i era internacional, i anava gent de tot el món i anaven contant  com estaven les dones al seu país. I n’hi havia tant dels Estats Units, del Canadà, de Sud Amèrica, de la Índia... Anaven contant coses i coses, i jo em vaig trobar, que jo hi vaig anar des de París, que les de Barcelona, el  col·lectiu feminista de Barcelona que s'havia criat en aquells anys, la petaven allí. Vull dir era molt radical amb  molta ideologia, molt fort. Eren moltes, hi havia la Chus Borrell i hi havia la Teresa Estany, que eren d'aquí  Lleida i aquí deia jo: “Ara que jo estic aquí fora, les coses estan passant a casa meva”, no? I va ser bastant  definitiu perquè tornés, també. Allí vaig llegir bastant. Allí vaig començar a llegir molt feminisme, a la Kate  Millett, a la Shulamith Firestone, la Lidia la vaig llegir jo a París. La vaig començar a llegir allà. 

​

8. Què era més important per a tu, la lluita política o la lluita feminista? 

És que jo entenc que la lluita feminista és una lluita política, no es pot despendre, i jo penso que des del  feminisme és la lluita que va més enllà de les lluites polítiques o alliberadores que ens han precedit, no? Vull  dir, ha començat a haver-hi progrés, s'ha lluitat contra l'esclavitud, contra el racisme. A les revolucions socials  que s'han fet sempre queda una cosa pendent, que ha set la dona d'aquests homes que feien aquestes  revolucions i que a més ha participat, i ha participat a vegades posant-hi la vida. Però sempre ha quedat al  darrere i és l'eslavó que va fins a una igualtat real de tots els éssers humans. Llavors, per mi la lluita sempre  s'ha de veure des del feminisme o les dones, i també els homes, jo penso que també l'han de veure des del  feminisme, perquè sinó, no és una lluita igualitària. 

​

9. Quines recordes que eren les reivindicacions més importants d’aquella època? 

Pues mira, les primeres van ser la igualtat dels drets civils, que eren la legalització dels anticonceptius, que  estaven prohibits... també prendre’ls, vendre'ls, receptar-los, tot! l'adulteri, que estava penalitzat per a les  dones i no per als homes, o de diferent manera; el divorci, que no existia i era un cau de lios tremendo,  l'afiliació dels nens, perquè els nens de parelles divorciades o de relacions extramatrimonials clàssiques  estaven al Registre Civil inscrits com fills adulterins o hijos de cura o hijos de madre desconocida. Coses així, no? La igualtat i aquestes potser van ser les primeres. I després l'avortament, la despenalització de  l'avortament, la igualtat salarial i, després, ja la lluita també pels propers llocs polítics, per poder accedir al  poder polític. Primer van ser coses molt bàsiques... i a més, que ara es diuen com si fos una cosa molt normal,  però que van costar molt. El divorci... potser era l'any quasi 80 que encara ens van pegar a Barcelona en una  manifestació, la policia, perquè demanàvem el divorci! i hi havia un tribunal eclesiàstic que era el que feia les  separacions i que era amb uns capellans que el que feien era dir que t'havies de reconciliar o pagar per  separar-te i era un bon... Tremendo, tremendo! 

​

10. Creus que els partits d’esquerra també eren masclistes? 

I tant! Mira, l'avortament, per exemple. Va haver-hi als anys 80, a principis... teníem unesreunions a Barcelona  de la Coordinadora feminista, que anàvem tots els grups feministes. També anaven les feministes autònomes  i les feministes de partit, les feministes dels sindicats. Pues, per treure una pancarta que demanàvem l'avortament, el Partit Comunista s'hi oposaven perquè deien que era impopular, que no era el moment! 

Després... què va ser? que li vam escriure a l'Ernest Lluch per alguna qüestió també d'aquestes, i ens va dir:  «Home, és que l'opinió pública no ho demana» i això ja... ja eren els socialistes al poder, no? Ens va costar  molt i la paraula feminisme, a més que ara es diu amb tanta facilitat, no es deia! El grup que vam fer aquí a  Lleida l'any aquest 75-76 i es va dir Grup d'alliberament, Grup de lluita per l'alliberament de la dona, però no  ens van deixar posar feminista perquè: «no, que la gent no vindrà, la gent s'espantarà» i masclista tampoc es  deia, perquè era com dir jo que sé, un taco! 

​

11. Quin era el paper i la importància de les dones en aquestes organitzacions polítiques (principal-decisori  o secundari)? 

Bueno, les dones tenien una importància patent als partits polítics perquè mantenien la base. Jo recordo les  reunions aquestes clandestines, les dones allí fent menjar, vigilant qui entra, qui surt, proveint-ho tot i després, quan els homes anaven a la presó, que normalment eren ells quan anaven a les presons... Mira, ara farem  aquí a La Baula, l'any que ve el nostre CDR, un nou cicle sobre el paper de les famílies que hi han darrere dels  represaliats i jo vaig dir de fer el que passa ara i el que passava llavors, perquè era molt típic quan anaves a  veure els presos polítics, hi havia les dones amb el menjar, amb la roba, allí... que anaven a la porta de la  presó a mantenir i a resistir... i això va ser tot a la postguerra, en anys molt difícils, amb les dones i els crios. Allí, que feien un manteniment de la base i molt de reparto també de propaganda, d'amagar, que es feia un  treball que no lluïa, però que anava per sota, i això que aquí a Espanya havíem tingut líders femenines molt  importants, com la Dolores Ibárruri, que era la presidenta del Partit Comunista, encara que jo no crec que fos  la dirigent ideològica. Però la Federica Montseny, sí que va ser ministra i que realment era una dona amb  ideologia i molt preparada, que tenia una força molt important. Però clar, totes aquestes van quedar fora i ni  se'n parlava. Es va haver de fer una feina de rescat. De fet, quan va sortir la revista Vindicació feminista, que  va ser l'any 76, a part de les qüestions del moment, allí es pot veure molta informació del que passava, també  es va fer un treball d'hemeroteca, d'anar a buscar les revistes aquestes de la República on hi havia moltes  coses que ja s'havien fet i que s’havien perdut a la memòria. Perquè el divorci havia estat instituït,  l'avortament, la Frederica Montseny durant la guerra el va implementar al front, inclús es va plantejar  liberatoris de prostitució que és una de les reivindicacions que ara estan en boga. 

​

12. Us tenien en compte a l’hora de prendre decisions o us sentíeu en una posició d’inferioritat?

Clar, jo no he militat mai en un partit polític masculí ni mixte, perquè, a més, en aquell moment, com vam  crear el partit feminista i el partit feminista només era de dones... ara jo ja no estic militant al partit feminista,  però és mixte: hi ha dones i homes, que suposo que és el que ha de ser, perquè les coses s'han de canviar  entre tots, però en aquell moment era impossible, perquè feies una conferència i hi havia 50 dones i tres  homes i quan s'agafava la paraula, els primers que aixecaven la veu eren els homes "el que heu de fer és..." i  els partits i moltes de les reunions les fèiem tancades,sobretot si eren de sexualitat, només de dones, perquè  sinó era impossible quasi esbrinar que era el que passava. La primera feina va ser ajuntar-nos i explicar-nos  les experiències viscudes i veure quines eren comuns i no particulars, que teníem en conjunt, una situació  que ens venia donada, que no és que ens passés només a nosaltres... 

​

13. Si és així, n’éreu conscients? Us revoltàveu per aquest motiu o us resignàveu?

Sí, bueno, quan vam començar a ser feministes sí, érem conscients i amb molta ràbia a més, eh! Jo em recordo  a casa meva, unes discussions tremendes amb els meus germans! Van començar als Nadals, allí sempre jo  reivindicant això i allò, i la meva mare “Tinguem la festa en pau!” I ells, mira, inclús el Víctor es va treure el  carnet de... bueno, un carnet de Vindicació feminista i va pagar una quota i va dir: “Sí, sí, teniu raó, però... però... però”. 

​

14. Si reivindicàveu una millor posició, éreu escoltades? 

Vam ser escoltades. Home, al principi quan hi va haver, perquè va ser molt... molt forta l'eclosió. Tu recordaràs  del moviment feminista.... perquè tu ets més jove, però en aquells anys, quan va començar, va tindre molta  repercussió als mitjans, perquè xocava. Era una cosa que no s'havia vist mai. Van haver-hi les Jornades de  Barcelona, un munt de dones! i els portàvem un comunicat a la premsa, que abans es portaven a mà, i ens  els publicaven, més que ara. Sí, que va tindre repercussió molt important, però de seguida també va tindre  una reacció, que després es va anar tallant. Per exemple, la revista aquesta de reivindicació feminista que va  arribar a vendre més de 30.000 exemplars al mes, va ser tremendo! Pues, es va anar trobant amb moltes  dificultats i va durar tres anys, i després va haver de plegar, cosa que va passar molt en totes les coses de la  transició. També va tancar el Ajoblanco, totes les revistes, el Viejo topo... Les revistes alternatives van tindre  una gran eclosió i després com una tornada a la reacció. 

​

15. En quin moment de la teva vida vas conèixer el feminisme i quan vas decidir fer-te feminista?

Pues, eh! Això, al 75 va ser quan em vaig començar a interessar, i quan vaig estar a París ja vaig conèixer totes  aquestes dones, i a més vaig començar a llegir més i més a les americanes i tal. Allí ja vaig decidir que això era  la meva, allí havia dit: “O me’n vaig al frente Saharaui (que llavors era el moment) o la meva causa és la del  feminisme”. Llavors va ser quan vaig decidir que “a por todas”, que aquesta era la meva missió a la vida! 

​

16. Has patit discriminacions pel fet de ser dona a l’àmbit professional? 17. I en l’àmbit personal-social ciutadà? 

Jo he treballat molt, clar, jo he treballat al despatx de la Lídia Falcón d'advocades, vaig treballar al Diari de  Barcelona que era mixte, però tenia un component també molt alternatiu, i no he patit gaire discriminació  perquè he treballat amb coses molt racionades amb el feminisme i amb les dones. El primer jefe que vaig tindre, que vaig treballar un temps, era advocat. Allò típic que t'aconviden a sopar o a dinar i que t'has  d'escórrer. Per tant, aquest tipus de coses sí que les he viscut. O que vaig demanar un crèdit i el banc que  demanava diu «Bueno, pues perquè no quedem a les 8:00 nos tomamos una copa y lo hablamos». Aquest  tipus de coses,sí que les he aguantat com totes, o jo que sé, que et fiquin mà al metro o aquest tipus de coses.  És evidentment, totes les hem viscut, no? Evidentment totes les hem viscut. 

​

18. Sí és així, creus que les coses han canviat i han anat a millor o encara hi ha molta discriminació laboral,  familiar, social? Com veus la situació actual? 

No sé si ara per la nostra època és igual. Jo penso que han canviat, que s'ha avançat, però que s'ha avançat  30% jo diria, que ens queda l'altre 70. Perquè... el que sí s'ha avançat és que ara s'ha fet visible. Els primers  anys que jo treballava allí, nosaltres fèiem un recull de les notícies que sortien als diaris de dones assassinades  i s'havien de buscar en lupa perquè als diaris sortia un suelto... allò d'un suelto al diari petit: «mujer  asesinada» i les anàvem retallant i comptant. “Tantes dones mortes han sortit al diari aquest any” i fèiem un  recompte. Però no hi havia estadístiques oficials i no era notícia. Era una cosa de lo més normalitzat i no hi  havia cap llei que ho protegís. En aquest sentit, bueno, ara hi ha lleis, hi ha alarma social, la que tindria que  haver pel volum de desgràcia que porta, però està als papers. Hi ha el Me too i totes aquestes coses que han  anat sortint, que això fa 50 anys o 40 o 30 era impensable. 

​

19. Algunes activistes lleidatanes sou considerades en diverses investigacions com a referents feministes  essencials durant la transició democràtica. Creus que heu rebut el reconeixement que mereixeu per part  de les institucions? 

Home, de les institucions, no. Les que han set d'un partit polític que ha triomfat, potser sí que els hi han fet  un homenatge, una medalleta i tal, però, inclús dintre del seu partit polític, tampoc tant com els líders  masculins. I les que hem anat per lliure, ni caso, no? Res. Ni medalles ni, en tot cas, gràcies que no ens insultin,  que no ens posin verdes. 

​

20. I el reconeixement de la societat? 

Bueno, reconeixement de la societat... el comencem a tindre ara, jo tinc la sensació que des que he tornat a  Lleida, ara que soc jubilada, que de repent em feu cas i em comenceu a preguntar. L’altre dia que me'n va fer  un... la diputada de la diputació pues també em fa cas, a l'Ajuntament em criden per consultar-me coses, i  ara sí que em sento com que em fan cas i que la meva opinió compta, però per a això he tingut que arribar a  quasi als 69 anys, que tinc ara, no? Abans ens feien cas quan no podien fer altra cosa, perquè érem pesades  a morir, i perquè no callàvem, però no per voluntat. 

​

21. Creus que la gent sap el que vau fer i el que vau significar? 

Poc, perquè, a més, jo penso que hi ha un gran error aquí a Espanya... que les universitats, quan s'han fet els  estudis feministes a moltes universitats, el que s'ha fet és copiar el que han fet les americanes, altres  angleses, ... Molt bé, bueno, vale, van estudiant a les americanes, les angleses o les franceses i llavors es sap  molt de..., bueno, s'està estudiant les teories de les nord-americanes o de les angleses o jo que sé, la Simone  de Beauvoir, que està molt bé però no s'ha fet un estudi de l'intern, no? Vull dir, ara es comença a fer, ara fa  cinc o sis anys que es va fent, i veus que, a demes, inclús les cadenes, inclús està les xarxes, pues va sortint i  tal i qual, però fins ara... de la Concepción Arenal ha fet un llibre fantàstic, fa un parell d'anys, l'Anna Caballé,  però feia 80 anys que era morta, i no s’havia fet i algunes feministes que s'hi han deixat la pell, com la Maria  Telo, que és una advocada que va ser durant la transició la que va lluitar per canviar el Codi civil, que ningú  sap qui és. Però penso que és farà ara, però que sí que hi ha hagut una mancança que... per no entrar en  conflicte, jo penso, que els professors d'Universitat, perquè, clar, el feminisme és un moviment viu i amb  tendència vital, per no comprometre's... s’han dedicat a estudiar més el de fora que ja ve fet... que de fet és  copiar el que diuen les teòriques del feminisme de fora, i no han fet un treball d'investigació intern. 

​

22. Et semblaria interessant que s'estudiés als instituts el paper de les feministes durant la transició a Lleida? 

Home i tant! perquè és la nostra història. D'això venim, i recordo una anècdota que quan demanàvem el  divorci: va ser l'any que jo era aquí a Lleida, que vam fer aquest grup feminista i vam fer una conferència sobre el divorci i la va donar la Marta Trepat i nosaltres, i al públic va sortir una dona molt airada i va dir "Vosaltres  el que voleu és prendre'ns els marits". Sí, la mentalitat era aquesta, no fa tant eh!, jo me'n recordo molt bé. 

​

23. Estaries disposada amb altres companyes a explicar la vostra experiència al col·lectiu adolescent?

Sí, és clar que sí, és clar que sí, encantada. Els que no sé si els que estarien disposats són ells, no? 

​

24. Què podeu aportar les feministes de la vostra generació al feminisme actual? 

Podem aportar l'experiència, que sempre és important, perquè jo he vist moltes vegades, quan vaig a pobles  o llocs... allò, a fer una conferència o algo que estan montant un grup i, clar, veus tots els errors que s'estan  ja preveien. Que jo els veig i dic: “us passarà això i allò i allò”, i no s'ho acaben de creure. Sembla que ningú  pot aprendre de l'experiència, i per això és important aquests treballs que feu, perquè consti com van les  coses, per no tornar a repetir les mateixes errades. Nosaltres podem aportar l’experiència. I, bueno, el criteri  dels anys de lluita i la ideologia també, perquè és molt important. A part del sentit de rebel·lió que es pot  tindre contra la injustícia, tindre un marc ideològic que ho abarqui i que li doni suport i que li doni continuïtat  també. 

​

25. Creus que el moviment feminista actual ha canviat el rumb? 

Penso que el moviment feminista en els primers moments era més radical, ara s'ha ampliat, què és molt  important arribar a molts més llocs. Es parla de feminisme amb molta normalitat i moltes dones diuen que  són feministes, però ha perdut, s'ha banalitzat una mica. O sigui, ara surt una del PP i diu que és feminista, tu  saps el que vol dir ser feminista? I s'usa el terme amb més frivolitat, sense contingut. Que per mi, benvingut  que es parli i que s'escampi! però és com allò del pollastre, que abans menjàvem un pollastre que era molt  bo i en menjaven 4, i ara doncs tothom menja pollastre, però el pollastre no val res. Pues és una mica aquesta  cosa, que em sembla que hem de fer un esforç de mantenir els criteris i la solidesa dels predicats feministes  perquè sinó pot ser una ampolla que peti. També vull dir que sigui com una moda, que això ho fa molt el  capitalisme, surten moviments alternatius, com el moviment hippy i al final es converteix en una moda i en una qüestió comercial, que amb el feminisme també està passant. Ara es venen insígnies feministes, jerseis  de la Frida Kahlo, i dius... bueno! com les camisetes del Che Guevara, però que no tenen cap sentit del que  deia el Che Guevara, ni del que podia dir la Virginia Woolf. 

​

26. Ho veus positiu o negatiu? 

Penso que és inevitable, vull dir, quan un moviment fa eclosió, penso que és bo, perquè no es tornarà mai tan  enrere. Vull dir, ja no és podrà tornar al moment que el feminisme no es sabia el que era i no es podia  pronunciar. Fins aquí s'ha incorporat i està a la vida, i vulguis o no, la gent s'ha de definir o s'ha de pronunciar  i ja no es pronuncien d'una manera tant garrula com fa 30 anys, que inclús els cultes deien unes barbaritats  que ara se n'avergonyirien. 

​

27. Creus que hi ha un factor de moda o de veritat la gent té moltes conviccions feministes i igualitàries? 

Una mica això que deia, hi ha un factor de moda. El que passa que jo penso que amb la moda sí que va  penetrant una cultura que ja s'estableix i que, a partir d'aquí, pues que, potser, quedava més reduïda, però  als col·legis se'n parlarà, a la universitat se'n parlarà, i al final això és positiu, clar, hem sortit de sota terra. Ara  pues, clar, els vents se'ls emportarà d'aquí cap allà, però ja som fora, és com les plantes quan surten, algunes  moriran, però ja està, ja hem brotat. 

​

28. Què opines sobre la nova Llei trans? 

El tema conflictiu. Jo penso que hi ha una confusió molt gran i, a més, la confusió interessada amb els  conceptes. Òbviament, hi ha d'haver una Llei Trans que defensi els drets de la gent transsexual. Penso que la  gent transsexual no és tanta com ara afloren o es fa aflorar, vull dir que és un sector minoritari de la societat  que han resistit i resistirà, potser ara serà més gran perquè alguns, que abans no podien emergir, emergiran.  Però, per altra banda, hi ha tot aquest embolic conceptual entre el sexe, el gènere i el queer, i penso que el  concepte de gènere s'utilitza d'una manera torticera, que dirien a Madrid, no? De manera que s'aplica com si fos el sexe, i de fet, el sexe és biològic i és el que és. Hi pot haver una criatura hermafrodita, i pot haver-hi una  criatura transsexual, però no és tan fàcil i tan frívol com el que pretén la llei aquesta trans, el que proposa la  llei que només amb la voluntat i en una edat molt jove, a més, puguis anar i dir: “ara soc una dona”, o “ara  soc un home”. A part de les traves característiques, em sembla que és molt perillós, perquè, per una banda, es diu que no és una qüestió mèdica, però, per altra banda, requereix tractament mèdic. Perquè no és una  qüestió mèdica, però després vas a l'hospital que et donin hormones, que et facin una operació i això, a mi,  em sembla bastant horrorós, perquè pot ser molt castrador. Molt i molt difícil a més de revertir, i em sembla  que s'hauria de fer amb molta més cura i amb més coneixement. Que s'ha tirat endavant amb frivolitat en  certa manera i sense profunditzar en les conseqüències que tindrà i, a més, el concepte que jo tinc és que la  gent som com som i no importa si una criatura es vol vestir de fada, un nen, i de bombera, una nena. Això no  té gens d'importància. Això s'ha de deixar fer, clar que sí, però altra cosa és que això signifiqui que és  transsexual o que s'ha d'hormonar o que la mateixa criatura i el seu entorn pensin que és un signe de que és  transsexual, perquè potser no ho és, potser és lesbiana o potser no, o senzillament li agrada vestir-se així.  Llavors penso que s'ha de tendir més a atendre el que som realment que a transformar-nos en el que no som, i llavors, clar, hi ha un model extern que resulta que ara t'has de convertir en una senyora amb talons i  pestanyes i tal, quan ni les dones som així, que és un estereotip fictici, creat, és cultural només, i aquesta  cultura no em sembla que sigui positiva. Més aviat s'ha de tendir a què tots siguem iguals i que no hi hagi  tanta distinció. Que no importi, però el que està fent aquesta tendència és ressaltar els rols sexuals quan la  nostra idea és que s'han de diluir els rols sexuals. Que hem de ser persones i cadascú que faci el que pugui,  que estimi com vulgui, que es vesteixi com li doni la gana, però que no maxaquin a ningú. Perquè penso que  això amb uns anys tindrà unes conseqüències tremendes! De fet, ja s'està veient amb la qüestió de les  esportistes, que ja estan reclamant a les competicions femenines que entren noies transsexuals, però que  tenen estructura masculina, i clar guanyen perquè tenen una musculatura, i l'altre dia veia un... pues, si tu fas  l'ADN d'aquesta persona,surt masculí, des dels cabells a les ungles a la punta del peu, i bueno, pues una dona,  que visqui com una dona, però que no s'operi. 

​

29. Veus diferència entre gènere i sexe? 

Sí, sí. Penso que el sexe és biològic i material; de fet, jo també vinc del marxisme i soc materialista, és un fet  material. Neixes amb unes característiques i el teu cos és d'una manera o d'una altra, i el gènere és una  construcció idealista, ideal, vull dir, és cultural, és ideològica, però no és tangible. És inventada. El que pot ser  bona, és com les religions, vull dir, però això no pot dominar el discurs. 

​

30. Si és així, l’orientació sexual en quin s’hauria de basar? 

L'orientació, clar, jo penso que hi ha un fet sexual del qual ets i una altra cosa es el desig, que pot ser divers.  Jo puc ser una dona, jo mateixa, jo soc lesbiana. Soc una dona, tinc les característiques d'una dona, m'agraden  les dones. Vale, i podria ser, jo que sé, el desig sexual pot ser variat i també pot ser, que és veritat que hi ha  un sector de gent que és transsexual, existeix, i hi ha crios que neixen hermafrodites, que no se sap si tirarà  cap aquí o cap allà. Que abans ho decidien els metges, els hi tallaven, i això s'ha de tindre amb molt respecte,  però s'ha de cuidar d'una manera, a mi em sembla, amb profunditat i amb molt d'estudi, no patatim patatam! al calaix d'una cosa o una altra! El desig és desig i pot ser molt variat, la cultura influeix i el món en el qual et  mous, i per exemple ara soc lesbiana, però al principi no ho era, perquè potser no ho sabia tampoc. A la meva  època no existien, i ni se t'acudia, i després, pues, ja al conèixer més, pues, vale, ara jo m'he decantat cap això,  però penso que la possibilitat de la bisexualitat i de les relacions, al capdavall, les relacions són humanes i els  afectes poden ser fluïts, que a mi em semblaria lo més normal. Ara, hi ha gent que es decanta molt amb un  desig o amb un altre, bueno, pues això és respectable. Ara, que això hagi de modificar la teva corporalitat és  el que jo no veig clar. 

​

31. Com creus que es podria introduir el feminisme als instituts perquè fos efectiu?

Potser explicant històries reals, es poden explicar exemples de coses que passaven, perquè, clar, totes  aquestes històries que contem, les píldores que deia jo ara, ho demanàvem als... com que estaven prohibides... als nois que estudiaven medicina. Els hi demanaven les píldores i te les venien o te les donaven, si eren amics,  però que un mes prenies una dosi i l'altre mes prenies una altra, perquè clar, eren marques diferents i era  com comprar droga, i això ara és com absurd, però així funcionava a la meva generació.

​

32. Actualment, en quins fronts feministes continues activa? 

Bueno, ara estic molt a la política local jo, m'estic introduint al Grup de dones d'aquí, que a totes ja les coneixia  a moltes de la meva època. La Mercè Ciutat, la Carmina, l'Anna Ariño, totes aquestes ja eren de la meva època  que van començar. Ara n'hi ha més i de més joves. M'he incorporat amb les dones d'aquí i el que passa que  no he treballat massa, perquè, clar, jo vaig vindre molt cansada. Em vaig jubilar, vaig a Lleida i vaig pensar  “descansaré, llegiré”. Clar, vaig arribar també en un moment de molta activitat política i ha set inevitable,  suposo que per tendència, d'enganxar-me en coses. El que ha set curiós també és que ara hem tingut que  reivindicar que es faci l'avortament a la Seguretat Social i la sorpresa de que no es fes. Que 40 anys després  les mateixes tinguéssim que sortir altre cop a dir que l'avortament a la seguretat social! I, bueno, aquesta  cosa de les lluites que hem començat. Vull dir el feminisme ha arrencat, passa que és un 30%, i ens queda la  igualtat salarial que està molt lluny, la igualtat política o de control dels mitjans reproductius, és abismal! Hi  ha molta feina per fer per arribar a una igualtat real. Bueno, el cas és que encara hi han un munt de dones  mortes cada any i això significa que hi ha un número molt més gran de dones maltractades, que hi han  violacions, que hi han un munt de problemes que encara tot just van aflorant, però que no tenim la dimensió  del desastre que és i, amb això, s'ha de continuar insistint. Vam estar demanant també la casa per dones  maltractades aquí a l'Ajuntament, que ho tenen molt verd i a mi em va xocar, perquè jo soc amiga del Pueyo  i de tal, i de la Sandra. La falta de projecte embarca amb una cosa què és crucial, perquè és la de les mortes  a sobre la taula cada any, i bueno, «no és un problema principal», «no hi han fondos», «no hi ha projecte no  hi ha...», i això que la gent que va participar en canvi que eren gent molt jove. Bueno, a part que les meves  col·legues van fer propostes molt concretes i molt ben estructurades, molt. Encara has d'espènyer contra una  paret que sembla que no es mou, quan un problema com aquest, si fossin policies o taxistes o bombers els  que morissin 60 cada any, estarien tots cremen les cases. I moren 60 dones a l'any comptabilitzades, a més, perquè al número es comptabilitzen les que estan amb una relació de parentesc emocional amb l'assassí, si  es mata a una dona al carrer, una prostituta, tal, aquesta no compta com a mortes de gènere, i això no fa... no fa tremolar el país. Quan es fa una estadística, no surt entre els problemes del país, i això és el que s'ha  d'aconseguir. 

 

33. Si haguessis de triar només 3 noms de feministes lleidatanes imprescindibles per a una història del  feminisme lleidatà en la transició, quines serien? 

Pues la Mercè Ciutat, la Maria Huguet i l'Anna Ariño, diria jo. Diria jo, perquè han estat aquí sempre, moltes  vam marxar, vam fer la nostra vida i vam poder viure més tranquil·les, i elles van estar aquí sempre amb una... aguantant carros y carretas. Jo dic coses d'aquestes, perquè he viscut molt temps a Madrid i faig castellanades,  carros y carretas.