La mare vídua als 53 anys, quan jo marxava a fer l’especialitat a BCN. Un germà tres anys més grans gràcies al  qual vaig poder acabar els estudis, juntament amb la comptabilització del treball i els estudis, per la meua  part. 

​

3. Aquest entorn personal va promoure o incitar el teu posicionament feminista?

Cal anar pas per pas. Els meus orígens de lluita van ser als 19 anys, pels meus orígens de classe. Vaig començar  militant a un partit comunista, una escissió del PSUC (PCEIntenacional) que anys més tard passaria a  denominar-se Partit del Treball d’Espanya. Era l’any 1972 i a través del Centre Excursionista de Lleida vaig contactar amb joves que tenien les mateixes inquietuds i amb els quals vam crear un nucli d’aquest partit a  Lleida. 

Anys més tard, al 1975 (Any Internacional de la Dona) el partit on militava em va canviar de front de lluita i  em va dir que calia organitzar les dones a Lleida i aquella data era prou significativa com per endegar el  projecte. Vaig tornar de BCN on estava acabant el 5è curs de carrera i vaig participar, amb altres dones de  l’organització, en la creació a Lleida d’aquest nou camp que en pocs anys passaria a ser considerat un mon  diferent, amb veu pròpia, la de les dones. 

​

4. El teu sexe va determinar els teus estudis i/o la teva carrera professional? 

No. Jo vaig fer Història perquè en aquells moments s’iniciaven aquests estudis a la nostra ciutat, i donat que  econòmicament no podia anar a BCN, em va semblar prou atractiva la idea de dedicar-me a l’ensenyament i  la història sempre m’havia interessat. No vaig pensar si era o no una dona. En aquells moments suposo que  els estereotips inculcats per la Sección Femenina franquista tenien molta força a l’hora d’incidir  ideològicament, però tot i amb això tenia un caràcter bastant fort (a casa, em deien que era indomable!). 

​

5. Com et definiries política, social i ideològicament? 

Actualment i seguint la meua trajectòria des dels orígens, em considero dona d’esquerres, republicana,  independentista i feminista radical amb tot el que aquest concepte inclou... ecologista, antiracista, ... 

​

6. Quan et vas començar a interessar per qüestions polítiques? 

Ja ho he dit abans, a començaments del setanta. Un fet concret fou la detenció dels 113 de l’Assemblea de  Catalunya, entre els quals hi havia tres companys de la facultat, a més d’altres lleidatans de nom conegut, algun d’ells del moviment obrer. 

 

7. A l’hora de triar ideologia política vas tenir en compte la consideració que aquesta tenia de la dona?

En aquells moments la meva visió de la situació era més una visió de classe que feminista, la qual cosa va fer  que optés per una ideologia d’esquerres, comunista i que abarqués totes les reivindicacions més properes a  les classes oprimides, als sectors més vulnerables de la societat i, especialment, a aquells moviments que  giraven entorn al antifeixisme i antifranquisme 

​

8. Què era més important per a tu, la lluita política o la lluita feminista? 

Com acabo d’esmentar, en aquells moments era la lluita política, la necessitat d’acabar amb el franquisme tot  i que la lluita feminista també és una lluita política. 

La lluita feminista va venir en el moment que el partit decideix incorporar-me al front de les dones iniciant  així el camí de la lluita feminista que no he deixat fins l’actualitat. Si vaig deixar de militant en un partit, l’any  1978. Calia tenir present que era prioritària la lluita política d’alliberament de classe i la revolució feminista  venia després... això al menys ho teníem clar les dones.... 

 

9. Quines recordes que eren les reivindicacions més importants d’aquella època?

Les reivindicacions giraven entorn a l’ideari revolucionari del partit en el qual militava: l’alliberament de la  classe obrera, la creació d’un partit revolucionari a l’estil marxista-leninista per endegar una revolució passant  per la convocatòria d’una vaga general política per mitjà de la qual tots els sectors oprimits de la societat  podrien alliberar-se això incloïa també a les dones. 

Cal tenir present que la meva organització, juntament amb altres partits, sindicats, entitats progressistes de  la ciutat... formàvem part de l’Assemblea de les Terres de Lleida, plataforma aquesta integrada a l’assemblea  de Catalunya, la qual tenia quatre punts molts clars: 

-Llibertats democràtiques 

-Amnistia per als presos polítics 

-Estatut d’autonomia, pas previ per a l’exercici del dret a l’autodeterminació 

-Coordinació amb altres plataformes antifeixistes de l’Estat 

​

10. Creus que els partits d’esquerra també eren masclistes?

Tots els partits dirigits per homes o que són majoria, hi ha actituds masclistes que cal denunciar i posar sobre  la taula. Cal estar expectants i no perdre de vista la nostra missió com a feministes . 

​

11. Quin era el paper i la importància de les dones en aquestes organitzacions polítiques (principal-decisori  o secundari)? 

En general les organitzacions polítiques clandestines dels anys setanta estaven dirigides per homes, poques  vegades es van destacar dones que políticament tenien poder decisori dins dels partits. De fet, en alguns sí  que hi hagué dones en llocs de poder, però en minoria. Un dels que més va ser el PSUC.

​

12. Us tenien en compte a l’hora de prendre decisions o us sentíeu en una posició d’inferioritat?

La clandestinitat no permetia grans moviments i gaires consultes. Sovint s’actuava sota el centralisme  democràtic, és a dir, les ordres venien del comitè central-executiu i la resta havia d’acatar les propostes,  generalment no hi havia possibilitats de discussió ni de consulta. Els òrgans inferiors es deuen a les ordres  dels superiors... 

​

13. Si és així, n’éreu conscients? Us revoltàveu per aquest motiu o us resignàveu?

De fet, teníem molt assumit el que representava treballar a la clandestinitat, t’hi jugaves molt. Crèiem en les  directrius del Partit i pensàvem que era el millor. Repeteixo: cal imaginar-se l’escenari d’una situació com la  dels anys finals del franquisme. 

 

14. Si reivindicàveu una millor posició, éreu escoltades ?

No recordo haver demanat alguna mena de millora ni de representació….. pels fets que he esmentat. A partir del 1977, sí que les coses canviaran, ja no hi haurà clandestinitat, i l’entrada a la nova situació  permetrà molts canvis en aquests sentits. 

 

15. En quin moment de la teva vida vas conèixer el feminisme i quan vas decidir fer-te feminista?

Vaig entrar al moviment feminista per designació del partit l’any 1975, quan l’any internacional de la dona.  Estava acabant l’últim any a BCN i el Partit em va demanar que deixés els estudis i em quedés a Lleida a  muntar el moviment de dones, era una cosa nova que, arrel de l’any internacional, es va fer una necessitat.  Vaig aconseguir trobar una feina a Lleida que em va permetre desplaçar-me un cop a la setmana a la facultat  i així vaig poder acabar els estudis. 

L’any 1976 després de les Primeres jornades catalanes de la dona, es va fundar a Lleida una delegació de  l’Associació Catalana de la Dona i com a Delegada de la mateixa vaig formar part com a candidata a les  primeres eleccions al Congrés de diputats d’Espanya (juny 1977), amb una coalició formada per ERC, PTC i  ACD. Totes eren organitzacions no legalitzades per la qual cosa es va fer aquest front electoral. Anava en quart  lloc i, evidentment, no vaig sortir. Un total de 33 mítings en 24 dies de campanya van servir per anar quallant  aquest ideari. Serà a partir d’aquesta data que els meus principis feministes van sorgir amb molta empenta i  ràpidament la meva consciència em va empènyer a deixar el partit perquè vaig adonar-me que ens estava  utilitzant per als seus objectius, no pel fet de ser dones amb reivindicacions pròpies… 

16. Has patit discriminacions pel fet de ser dona a l’àmbit professional? 

Al començament quan vaig buscar feina com a professora en un dels llocs em van dir que solament hi volien  homes (centre religiós de comarques); a l’altre que era un centre de FP de Lleida ciutat, que solament hi havia  homes i que ja hi havia dues dones…. I si començàvem a posar dones…… A l’any següent el mateix director  em contractava. Això va ser el 1976 i 1977. 

Després, amb el pas dels anys, podria explicar algunes situacions on havies de defensar-te i deixar molt clar  qui eres i que volies ser considerada una persona igual als altres... sempre donant explicacions… 

​

17. I en l’àmbit personal-social-ciutadà? 

No ho recordo, però suposo que pel fet de ser feminista i coneguda públicament t’obligava a estar sempre  alerta.

 

18. Sí és així, creus que les coses han canviat i han anat a millor o encara hi ha molta discriminació laboral,  familiar, social? Com veus la situació actual? 

Cal reconèixer que les coses han canviat, evidentment, s’han fet lleis que han millorat la condició de la dona. Però moltes vegades la seva aplicació deixa molt que desitjar; per exemple, la llei de l’avortament. La bretxa  salarial, és un altre dels temes importants, l’atenció a les dones i filles víctimes de la violència masclista, també  deixa molt que desitjar. I no parlem de la situació que viuen les dones migrades, treballadores, amb  problemes no solament laborals sinó també d’habitatges, violència... 

Podem presumir de tenir uns 8 de març molt participats i amb moltes banderes de molts colors i moltes  manifestacions, però cal ser realista i veure que una cosa és el feminisme institucional i l’altra el feminisme  radical que és el nostre, el de lluitar, el de reivindicar, el de denunciar, el de formar-informar. Radical: anar al  fons del problema, a les arrels. 

​

19-20. Creus que heu rebut el reconeixement de la societat? 

A veure, el reconeixement... Jo diria que nosaltres hem contribuït a tot aquest avenç pel que fa al tema de la  conscienciació de la dona, de quina és la seva situació i el seu entorn. Nosaltres hem contribuït a tot això. El  reconeixement, si haguéssim de fer les coses perquè ens reconegués un sistema patriarcal capitalista com el  que tenim, doncs la veritat no tinc cap tipus d'interès. Si reconèixer vol dir sortir a la premsa i que ens lloïn i  que ens donin medalles. Nosaltres no esperem medalles, nosaltres l'únic que volem és contribuir i que es  reconegui la lluita de les dones en tot el que s'ha pogut avançar de la lluita global, no únicament i exclusiva  nostra, sinó de tot el moviment feminista. 

Que evidentment tot el que tenim ha estat gràcies a la lluita constant de totes les dones que hem estat dins  del moviment feminista, està claríssim! i la resposta també positiva que he pogut haver de dones que no hi  estan posades, però que si s’han sentit, en molts moments, identificades amb tot lo que nosaltres hem  demanat, exigit i lluitat, no? Llavòrens ens sentim, com t'ho diria, satisfetes en el sentit que hem participat  en tot aquest procés i que no esperem del sistema patriarcal lloances ni medalles ni res. Això està claríssim.  

Nosaltres lo que esperem és la resposta de les dones i de la part de la societat conscienciada que vol recolzar  les nostres reivindicacions que, evidentment, són molt diferents les que vam reivindicar els anys 70 i 80, i les  reivindicacions actuals del feminisme radical. Perquè jo me situo dins del que és el feminisme radical, és a dir:  anar a l'arrel del problema. És a dir, aquest és el sentit del radicalisme, és anar a l'anàlisi de quina és la realitat  i a partir d'aquí, doncs plantejar una alternativa. La nostra és una alternativa global, una alternativa que no  parla únicament de que sí que hem de tornar en aquests moments a lluitar pel dret a l'avortament perquè no  s’està aplicant com s'hauria d'aplicar la llei, però també demanem altres coses perquè també parlem  d'economia, també parlem d'ecologia, també parlem de antiracisme, d’antifeixisme. És a dir, tenim una visió  del món, una visió molt real davant de la qual nosaltres estem preparant, estem estudiant molt, estem  treballant molt. Ens estem coordinant amb altres moviments que pretenen lo mateix que nosaltres per poder tenir una alternativa a tot això. Aquest és una mica, ja t’ho he dit tot lligat.  

​

21. Creus que la gent sap el que vau fer i vau significar? 

A veure, la gent... Parlar de la gent, si et refereixes, per exemple, a Lleida, doncs, si la gent coneix la nostra  trajectòria, el que vam fer i la transcendència que haguem pogut tenir, jo et diré que tot el que és la memòria  històrica està en mans d'una sèrie de persones que amb molt bona voluntat i altres amb molta professionalitat,  intenten posar al dia. Però s'ha fet molt, s'ha fet molt, eh? S’està fent, s'estan fent, però hi ha una cosa que  és que hem de dir. Perquè és veritat que a nivell de recerca històrica no hi ha hagut un interès per parlar del  que va ser la nostra, de quina va ser la nostra feina, amb què vam contribuir en tots aquests canvis. Això ho  han obviat fins i tot dones historiadores. És una llàstima que no hagin recollit; hi ha historiografia relacionada  amb el que és la transició a Lleida què fa tot just un toc, un referència, com si haguéssim estat una cosa  minoritària, una cosa poc transcendental. I no és cert. I no és cert, perquè crec que vam contribuir en gran  manera des de l’any 75. No Estic parlant del 78, 79 cap endavant, sinó ja des dels 75 amb una primera  associació que es deia Asociación Provincial de Mujeres de Lleida. Era una mena de associació de amas de  casa. És lo que es podia fer en un moment en què el franquisme encara, en fin... vull dir quan es va fundar  aquesta associació va ser a començaments del 75, any internacional de la dona, i que el dictador encara no estava mort, per tant s’havia d'anar amb les lleis que hi havia en aquests moments i es va aprofitar per fer  aquesta associació. 

Doncs allí va ser on va començar a caminar tot això. Doncs, tot això no ha estat recollit per ningú i això  esperem amb aquest llibre que publicarem, que quedi recollit i que es vegi tot el que s'ha fet. Sí, que la premsa  es va portar molt bé, perquè el recull de premsa local que tenim nosaltres és bestial, perquè tenim com, jo  diria..., com a unes 400 pàgines de diaris de diferents dies que parlen de nosaltres amb entrevistes, taules  rodones, resum d'activitats, jornades que vam fer. Tot això queda recollit, però la historiografia de Lleida no  ho ha fet. 

​

22. Et semblaria interessant que s'estudiés als instituts el paper de les feministes durant la transició a Lleida?

Jo diria que el que seria interessant és que als instituts s’estudiés les aportacions de les dones a nivell mundial,  això s'hauria de recollir. Evidentment, això vol dir que s'ha de parlar de, a nivell mundial, la llarga història de  lluites que han hagut. Que tot just ara, jo com a professora d'història, puc dir que evidentment que a les  meves classes d’història es parlava de feminisme i és parlava de la lluita a Lleida perquè ho havia viscut  personalment, i perquè a demes era professora d’història i considerava que la història local és una part  importantíssima del nostre, de la nostra diguem riquesa històrica de lluita que tenim a Lleida, que ha estat - jo diria- parlant amb termes així més d’això, ha estat una plaça important dins del que ha estat la moguda  dels moviments socials. Lleida va ser una gran lluitadora, sobretot i especialment, en la última fase del  franquisme, i en l'època de la transició. Va tenir un paper molt important.  

I als instituts, tant a la ESO com el batxillerat, s'hauria de recollir en els programes i a tot arreu un apartat  deixat obert perquè s'inclogui el que fa referència a la història local, perquè poder d’una manera i atreure  també l'alumnat perquè prenguin interès de, no solament, en aquest cas, del moviment feminista, sinó també  de les lluites de caire social cívic que s'han donat al llarg de la història. Deixar sempre un apartat obert per a  que a l’hora de programar les assignatures puguin encabir això i, dins aquest apartat, evidentment, caldria  que hi hagués el que fa referència a la lluita de les dones, donar-ho a conèixer. Veure de que, en aquells temps  que eren difícils, les dones també vam estar fent moltes coses i ens la vam jugar i així ens van tractar, que ens  van cremar dos vegades el local que teníem nosaltres al carrer la Palma. Al carrer la Palma 17 hi havia la seu  social nostra i ens la van cremar dues vegades els feixistes. És a dir, que això també és una cosa que... en fin.  Això ha estat recollit a la història gràfica de Lleida. Per exemple, hi ha una foto que surt el grup de dones de  Lleida que els hi van cremar el local, i surt una fotografia del local cremat. Però bueno, tot lo que era  espectacularitat sí que es va deixar per la lluita constant. Tot el treball que vam fer en aquells moments de, per exemple, parlant de l'avortament, que és un tema que torna a tenir actualitat, nosaltres en aquella època  que no hi havia la legalitat, era... bueno, en fin! et fotien a la presó i podies estar molt de temps, no? Si tu  anaves a avortar o practicaves un avortament, llavòrens amb el tema aquest, amb el tema... per això  exactament.  

Nosaltres per exemple amb el tema de l'avortament, vam acompanyar dones, fins i tot a Londres, a Holanda,  a França, eh! perquè poguessin avortar. Dones amb quatre o cinc o sis fills, dones amb problemes de vàries  cesàries, dones i, fins i tot, noies solteres o dones més grans, casades, afiliades de tot tipus. Vam orientar i les  vam enviar i vam fer tot el possible perquè poguessin avortar, perquè eren càrrecs de consciència.  

Doncs clar, tot això era un treball en la clandestinitat, era un treball molt dur. Llavors tot això no se'n parla en  cap lloc. I alhora de parlar inclús d’algunes de nosaltres i fent ja un dels llibres de la transició que parla de  l’Anna Ariño, com a militant del PSUC i parla de mi, com a activista social, però no hi posa res del que és la  militància i la lluita feminista que les dos vam ser bàsicament... bueno ... en fi, el nostre centre de lluita va ser  aquest, no? Doncs, ja ha estat molt maltractat, però crec, com deia, una proposta que s'hauria de fer és  incloure un apartat d’història local a cada un dels llocs perquè pogués la gent sentir-se identificats i poder  més interessats amb el que és el tema de la història. 

​

23. Estaries disposada amb altres companyes a explicar la vostra experiència el col·lectiu adolescent?

Sí, nosaltres sempre ho hem dit, ja ho fem, ja ho hem fet més d'una vegada, quan s'ha donat el cas que ens  han demanat en algun institut, hem tingut alguna persona de contacte o que ha estat interessada en el tema.  No hem tingut cap tipus de problema en anar allà a explicar i tal. I ara amb això del llibre. Doncs, nosaltres el que farem és aprofitar tota aquesta recerca que hem fet nosaltres  per poder anar a explicar, també a donar a conèixer i que arribi la nostra història, tot el nostre passat, tota la  nostra contribució, que arribi també a les aules i arribi a nivell social, als barris, a les associacions de veïns,  etc. Donar-ho a conèixer perquè és important, i estem disposades a col·laborar, com tu dius. 

​

24. I parlant de feminisme actual, què podeu aportar les feministes de la vostra generació al feminisme  actual? 

La nostra aportació serà l’aconseguir que la gent jove com tu es vagin incorporant als moviments feministes  perquè nosaltres ja puguem plegar d'una vegada! Lo de plegar és entre cometes! I ara, parlant seriosament, nosaltres creiem que en aquests moments és molt important, amb tota aquesta moguda que hi ha hagut a  través del moviment del Me too a nivell internacional, amb tota aquesta xarxa de comunicació que tenim,  que la informació arriba abans de que es doni, per dir-ho d'alguna manera, de la seva immediatesa, el fet de  poder arribar a la gent tan fàcilment. Això ens ha de permetre que el nostre ideari, la nostra manera de pensar,  la nostra tasca en aquests moments es doni a conèixer, que se sumin més dones a aquesta lluita. És molt  important que se sumin més dones a aquesta lluita perquè el patriarcat, el patriarcat ho té tot tan ben lligat,  tant, que et diré una experiència que vam tenir nosaltres als anys 80. 

Quan l’any 81 es va inaugurar el centre de planificació familiar va ser, podríem dir-ne, la última lluita  reivindicativa dels anys 70 que vam aconseguir. A partir d'aquí és quan ja els ajuntaments democràtics veuen  que entren dones als ajuntaments amb comptagotes. Evidentment, en aquells moments en els anys 80,  alguna dona provinent del moviment feminista. Però aquestes dones estaven totalment controlades,  totalment copades al seu voltant per aquestes urpes del patriarcat, per molt que hi haguessin partits  d'esquerres, perquè els partits evidentment estaven dominats, i encara avui en dia jo diria que en bona  manera, o amb mala manera encara, estan controlats pels homes. I vulguin manar, la consciència patriarcal  hi és. Els homes i moltes dones que van entrar en aquesta lluita, van acabar sent xuclades pel sistema  capitalista patriarcal, i les seves reivindicacions i lluites feministes van quedar apagaivades, van quedar com  a... com te diria? soterrades. Perquè a moltes dones els van donar algunes responsabilitats que no eren  directament de la dona. Ara sí que hi han regidories i conselleries de feminisme, però en aquells temps la  paraula feminisme era... que és que se’t miraven de d’alt a baix i t’insultaven. I molts homes, dirigents polítics  inclús d'esquerres, quan sentien la paraula feminista, feien veure que no te sentien, perquè tenien una  autèntica aversió al tema. Amb això s'ha millorat molt. 

Llavors què passa. Als anys 80 i 90 el moviment feminista i nosaltres, fins i tot les del Grup de dones de Lleida  vam una mica aparcar, vam confiar que aquest nou sistema ja arribat amb la transició, assumiria els programes  feministes i ja nosaltres lo que faríem seria, pues, anar tirant amb això. Però no va ser així. Ens van frenar i en  vam perdre 15 anys, casi 20 anys vam estar perdent de lluita, per tant... de progrés en lo que era el nostre  ideari. Això és molt important, perquè la institucionalització del moviment feminista va començar als anys 80.  Va continuar als 90 i després, a partir del nou segle, és quan les dones arriba un moment que diem: aquí passa  alguna cosa, això no és lo que ens pensàvem... I vam tornar a reeixir novament i vam tornar a plantar cara i  vam tornar al carrer, i ara estem aquí, encara continuem. Hem aconseguit també que s'incorporin noves  generacions. Evidentment, i esperem que encara se n’incorporin més per fer més pressió, més pressió a nivell  local, a nivell de Catalunya i a nivell mundial. Perquè és així com s'ha de fer, avançar a base de força, de sumar  col·lectivament. 

​

25. Creus que els moviment feminista actual ha canviat el rumb? 

A veure, evidentment no podem estar demanant ara planificació familiar o divorci i tal, o avortament. Ara sí  que el tema de l'avortament és per la no aplicació de lo que diu la llei, però la llei hi és. Que es pot millorar? evidentment, eh! també estem per això, però, bueno, que ara no podem demanar això. Ara el que nosaltres  hem de treballar, esperar, aconseguir... que realment la clau de gènere ha d’estar incorporada a tots els llocs,  a tots els llocs de l'ensenyament, a l'administració, a les empreses, al carrer, a les associacions de veïns, és a  dir, a tot tipus de... diguem. de cèl·lula cívica, social, actual, social. És a dir, que hem d'incorporar aquesta  nova visió, donar alternatives. No podem aquí estar parlant d’únicament i exclusiva de la bretxa salarial o del  sostre de vidre. A veure, sostre de vidre, s’està parlant de que s’està trencant el sostre de vidre. Qui trenca el sostre de vidre? dones amb molta potència, generalment provinent de família benestants, però trenquen els  vidres elles. 

Però qui recull els vidres trencats són la major part de les dones d’aquesta societat que són les invisibilitzades.  Aquestes l'únic que fan és recollir els vidres trencats, no els trenquen els vidres. Elles els recullen, perquè  elles ho tenen molt malament, perquè no solament és la manca de drets o no respecte de drets, perquè ara  no podem dir que no hi han drets, sinó que ja no respecten els drets, perquè els drets humans estan  reconeguts en la nostra Constitució fins i tot, aquesta famosa Constitució, però no s'apliquen. Llavors què  passa? Què les reivindicacions actuals van per un altre camí. Hem d'anar a plantejar alternatives, no solament  a denunciar això, sinó plantejar alternatives, perquè un altre dels problemes més greus que tenim i que  suposo que totes hem parlat d’ell és el tema de la violència de gènere, la violència masclista exactament.  

Tot això que en aquests moments a Lleida tenim un problema molt greu, que és la necessitat d'un centre  d’acollida per a les dones i els nens i nenes que passen violència. Llavors aquestes dones necessiten un  tractament especial en un lloc i un espai especial amb un personal especial. És un altre tema que també  nosaltres, com a moviment feminista, avui en dia a Lleida, a nivell local, aquest és el nostre cavall de batalla  que encara no hem aconseguit des de l’any 80 fins ara, que es posi una solució com cal. S’està derivant a la  privatització tot lo que és el tema que... quan hauria de ser assumit per qui és més responsable de la seguretat  de les persones a nivell local, que és l'ajuntament i, d'altra banda, també la Generalitat. Per tant, avui en dia  hi ha algunes coses que les demanem que continuen permanents, com és el tema de la violència masclista,  però d'altra banda, hem afegit tot això altre. La necessitat de treballar per una alternativa diferent a la societat  que tenim per acabar amb l'enemic comú, que és el patriarcat i el sistema liberal capitalista que van  conjuntats. Tenen una aliança molt gran que l'arrosseguem des de fa milers d’anys. 

​

26. I aquest canvi de rumb el veus positiu o negatiu? 

Ara bé, llavors, ja una altra cosa parlant, això si parlem a nivell global, a nivell general, hi ha tot el moviment  feminista a nivell mundial ve a partir del Me too sobretot que es va reactivar. Aquest moviment feminista, al  darrere hi ha un intent de control per part del sistema, que el sistema s’ho vol menjar, per això ara surten  campanyes on surten persones homes o dones, també hi ha dones que, perquè, val a dir, que també hi ha dones que són patriarcals, eh? Perquè el sistema se les ha menjat. Vull dir sortosament la immensa majoria  no, però n'hi han algunes que sí, sobretot les que neguin el moviment feminista i les que... en fin, no cal parlar, i et pots imaginar quin tipus de polítiques són aquestes. Però hem de ser sempre atentes amb aquest sistema  patriarcal capitalista, que és una mena de monstre molt gran, amb moltes potes i ho controla, ho vol controlar  tot. I entra a tot arreu i s’ho està intentant menjar tot. Intenta, fixa't que ara hi ha a tots els partits... hi ha el  departament de la dona, els feminismes, tal i qual, i ara aquí tothom parla de feminisme perquè s'ha posat  de moda, el moviment Me too va aconseguir posar-ho de moda.  

Llavors, quan es donen respostes, fixa't tu, fa quatre o 5 anys, el 8 de març famós aquell que van sortir  tantíssimes dones al carrer, que a Lleida va haver una manifestació bestial. Després no s'ha donat més. S'ha  anat perdent interès perquè els mitjans estan al servei del patriarcat en general, llevat d'alguns mitjans, evidentment. Però en general, els grans mitjans estan al servei del patriarcat. Llavors, si interessa en un  moment determinat moure fitxa cap a un costat, la mouen; els interessa moure la fitxa cap a l’altre, la mouen.  Fan el que, com t'ho diria, el resultat de les estadístiques, de les recerques del personal que tenen  especialitzat per estudiar tot això i veure com això afecte al mercat, perquè ho han de tindre molt clar. No  oblidem que és un sistema capitalista i tots es mouen en funció del mercat i del benefici dels diners. Això és  lo primordial, lo més important. Llavors, què passa? Pues, que sempre a l’hora de planificar qualsevol cosa, el sistema té aquestes potes que li donen la informació i llavors ho remouen i fan un plantejament. Això pot  ser atractiu, per a la immensa major part de la població, m'entens? Per això, nosaltres, el moviment feminista  nostre, el moviment feminista radical, no l'institucional, és un moviment de militància molt compromès i dur,  perquè et trobes moltes vegades, fins i tot amb dones amb les que podries estar perfectament treballant i  lluitant, que et deixen de banda o intenten de desmuntar el teu ideari i les teves, els teus plantejaments per  defensar el que és, en aquest cas, el feminisme institucional. 

Una mica per aquí, a més, l'institucional està fent molt mal al que és el feminisme de base, de lluita i de pedra  picada, que es diu. Fa mal, però nosaltres resistim, som una resistència, resistim, tenim xarxes fetes a nivell  general, contactes amb altres llocs, evidentment, i continuem estant al peu del canó denunciant i alhora també fent moviments al carrer. És a dir, respostes immediates davant determinades situacions. I després  tota aquesta part de preparació d’estudi, d'aprofundiment.  

No sé si alguna de les dones del grup de dones t'ha parlat dels Feminaris, una de les feines que estem fent.  Feminaris son com uns seminaris, xerrades amb dones especialistes sobre temes diferents i en portem 30.  Portem uns 5 o 6 anys a 4 o 5 feminaris per any. I això és obert a tothom. Vull dir, t’ho dic perquè si t'interessa  participar, bueno... participar i escoltar per aprendre, és genial, eh? Perquè molta gent a l'últim, l'altre dia  era, no sé si eren 85 amb una xerrada sobre els efectes psicològics de la covid, sobre les malalties mentals en les dones, quines són les causes més importants. Ho va fer una especialista boníssima. I ara aquestes xerrades les tenim penjades també a youtube, estan penjades allà. Bueno, les anem penjant perquè és obert a totes  les dones i a tothom, eh? no solament dones. Quan fem un Feminari està obert a dones, homes i a tots els  gèneres. Qui vulgui vindre que vingui, no hi ha cap problema. I aquesta és una funció que tenim nosaltres,  formar i informar. Això és clau, formar i informar, perquè si no és així poca cosa farem. 

Ara bé, aprofitarem els mitjans, aprofitem tot lo que podem. No tenim els mitjans que tenen altres, però sí  que... però haurem de fer això: Feminaris. 

 

27. Hi ha un factor de moda o de veritat la gent té moltes conviccions feministes?

Hi ha un factor, com he dit abans, de moda, hi ha un factor de moda. El sistema ha aprofitat la oportunitat  que li han donat, tota aquesta moguda que va sortir de Hollywood, sabem que lo que surt a Hollywood va a  missa. En fin, Hollywood és Hollywood i sí que hi ha aquest interès de voler arribar a la gent, però d'una  manera subliminal, de com s'intenta, per un costat vendre el producte de que sí, que això és veritat, que s'ha  de fer, però d'una altre costat intenten controlar, perquè no et desmarxis i no vagis més enllà dels possibles  plantejaments que ells consideren que es poden admetre. Per tant, això sí que hi ha aquest intent d'aprofitar  i de... Bueno... de emportar-s’ho cap a les seves posicions de sistema capitalista. 

​

28. Què opines sobre la nova Llei trans? 

Bueno, la llei, la nova llei trans... primer és una llei, com tu dius molt bé, és nova. És un tema que està damunt  de la taula, que se n’ha de parlar molt. Nosaltres ara, en aquest moment, no te puc opinar exactament de la  llei trans, perquè nosaltres estem en un procés d’estudi de la mateixa. No es poden donar opinions  gratuïtament, sense haver analitzat a fons els plantejaments. Lo que sí que nosaltres com a persones i com a feministes i com a respectuoses amb la pluralitat existent i amb els gèneres, nosaltres sí que podem dir o  diem que, al menos jo ara, particularment, que si una persona no està a gust amb ella mateixa i troba una  solució, hi ha una llei que li dona... li fa costat per poder acabar amb aquests traumes que pot suposar el tenir  un cos que no t’hi trobes a gust; doncs això fa que hi hagi d'haver unes normes mínimes per a seguir. I que  això facilita l'entrada a la societat d'aquests plantejaments tan rebutjats, perquè ara els trans i les trans són  estigmatitzades, perquè com han estat estigmatitzades les lesbianes i els gais, el moviment gai, el moviment  de lesbianes han estat... Bueno... en fi. Puc dir que l’any 79 a Lleida es va fer una taula rodona... l’any 79! quan  les feministes érem... bueno, ens tractaven de tot! Imagina't parlar de gais i parlar de lesbianes en aquells  moments. Es va fer una taula redona i no vam aconseguir trobar cap lesbiana que volgués sortir a la taula  redona. Sí que van venir dos dirigents del moviment gai de Catalunya i a la taula rodona m’hi vaig posar jo  com a Grup de dones de Lleida, perquè? per defensar a les lesbianes. Perquè nosaltres, com vam assumir la  responsabilitat aquesta d’afegir al nostre programa el respecte pel moviment de lesbianes, que estaven... bueno! Si els homes ho passaven malament, les dones deu vegades més. Doncs s'ha aconseguit avançar en  tot això. Totes aquestes noves lleis que han donat entrada i cabuda a la societat amb aquest reconeixement,  ara estem en un procés que, crec jo, s'ha d'avançar cap aquí, per admetre, doncs, aquesta realitat. Que hi  hagi unes normes, que hi hagi un..., que no sigui que... per evitar, sobretot, el que és la possibilitat de  tergiversar o maltractar a persones amb aquesta situació. És a dir, ha d'haver un acompanyament legal en  aquest sentit. I ara estem, com deia, en procés de tirar-ho endavant, bueno... de tirar-ho endavant, d'estudiar ho. 

Però sí, que nosaltres, aprofito per dir que el que nosaltres volem és que siguin respectats tots..., en aquest  sentit, totes les opcions. I que siguem respectades també les dones, perquè ara hi ha un corrent també  generalitzat que dona la sensació que vulguin fer desaparèixer les dones com a dones. Per tant, nosaltres  defensarem també que nosaltres volem continuar sent respectades com a tals i que assumim, assumim el reconeixement doncs de les opcions que puguin sortir, però que nosaltres també ens considerem que som  un col·lectiu molt ampli, molt important, que no volem desaparèixer. 

​

29. Veus diferència entre gènere i sexe? 

Sexe és l'origen. Al néixer tu tens un sexe i l'altre en té una altre, dos sexes. Però el gènere és el que tu optes  que a partir de la teva vida prens una opció que pot variar segons els moments, segons els teus sentiments,  segons el teu estat emocional. És una opció que tens a poder escollir i això se'n diu també llibertat de gènere  i per tant, doncs això pot ser així. No, no, això sí, perfectament, hi ha una diferència. 

​

30. Llavors l'orientació sexual, en quin s'hauria de basar, en el sexe o en el gènere?

A veure, jo diria que el gènere et dona opció a poder plantejar quina és la teva opció sexual. L’opció sexual, jo  crec que ve molt determinada pel gènere que esculls. Evidentment a veure, si vas a mirar el que és el sexe  puro i duro, doncs de sexes n’hi han dos. Vull dir dos sexes físics i que aquests dos sexes físics siguis el gènere  que siguis són els que existeixen. Doncs això és un, jo diria que és un debat que es pot... a veure, com t'ho  diria? De vegades entrem en unes discussions i en uns debats que, a mi particularment, no m'aporten cap  tipus de solució. El que és per als meus dubtes i les meves exigències feministes no em preocupa massa a mi  això particularment. Em preocupen altres coses. Sí que és, jo diria... a veure, sense menysprear evidentment  tot el debat aquest, però jo crec que en aquest cas, vull dir, és una opció molt personal de cadascú de com ho  pot veure. No hi ha una visió, no tinc una visió, ni nosaltres com a Grup de dones. Però l'opció de gènere,  doncs a l’hora d’optar per un tipus de sexe o un altre, pues jo em sembla que també va molt lligat amb aquesta  opció de gènere. Vull dir, això és... vaja, jo, la diferència que et puc establir clara i com cal és que hi ha dos  sexes i multitud de gèneres. 

Jo el que no faré és anar-li a preguntar a ningú com s’ho fa, perquè això és un tema molt particular de cadascú,  perquè ara estem parlant a lo millor de vàries opcions i resulta que n'hi han 50.000 més i no ho sabem.  Aleshores jo crec que també una mica estem intentant d'aprofundir en coses que sí, que pels teòrics  professionals que els interessa i per fer estadístiques i tot això, vale! però que és una cosa que jo diria molt  particular de cadascú. 

​

31. Com creus que es podria introduir el feminisme als instituts, però que fos efectiva?

Doncs jo diria que primer de tot en el projecte educatiu dels centres. Els projectes educatius dels centres, que  cada centre té el seu projecte educatiu, caldria que hi hagués, què estigues recollit en aquest projecte. La  transversalitat, el com... no ha de ser una assignatura sinó que ha de ser un tema tractat de forma transversal  en totes, en tots els temes. I a totes les programacions caldria que es respectés aquest projecte educatiu que  inclou el tema del feminisme; doncs s'hauria de desenvolupar dins de cada una de les assignatures amb visió...  amb clau de gènere: això és molt important. I el que és en sí, el que és el pensament feminista, el que és així... tot lo que hem comentat abans, de com els instituts haurien d'assumir la història local i tot el tema aquest,  doncs jo crec que ja dins del que són les assignatures tipo... no sé ara quin tipus d’assignatura, com se diu? ètica, ciutadania, allò que van treure perquè es van escandalitzar els del PP amb el tema de la ciutadania,  totes aquestes, igual que la història, les ciències socials, ... s’haurien de recollir explícitament apartats  destinats a l'estudi, a l'aprofundiment del que és el tema aquest, amb plantejaments, no solament a partir  del que és l'arrel històrica i els fets i tot això, és desenvolupar uns programes concrets, uns temes concrets,  unes maneres concretes, és a dir, desarrollar aquell programa en aquestes assignatures per introduir-ho a les  classes, a les aules, per a que participi l’alumnat, per a que vegin que és una cosa natural, que se n’ha de  parlar, de la mateixa manera que allí s'haurà de parlar, pues de temes molt actuals com és el tema del trans,  del gènere, del feminisme, etc. Tots aquests conceptes desenvolupar-los també perquè facin aportacions, no  únicament pel fet d'explicar i ja està i que ho assimilin, no? perquè també facin aportacions a partir del que  senten, del com ho veuen, de que també poden dir la seva i que el que diuen pot tenir una significació. 

​

32. Actualment en quins fronts feministes continues activa? 

Grup de dones de Lleida, grup sardanista de Ponent. Continuo activa allà... bueno, continuo de tota la vida,  des de l’any 75, és a dir, farà aviat, pues, cinquanta anys. De moment portem quaranta i pico anys ja en el  moviment feminista i no ho hem deixat mai, tot i que ja t’he dit abans que hi va haver aquell parèntesi dels anys 80-90, en què es va reduir moltíssim, perquè vam confiar que les institucions assumirien això, no? A  veure jo continuo en aquest front i... bueno, no sé si t’he de dir alguna cosa més, continuo lluitant i ja està. 

​

33. Si haguessis de triar només 3 noms de feministes lleidatanes imprescindibles per una història del  feminisme a Lleida durant la transició, quines serien? 

Aquí m’estàs posant amb un d'això... Jo et diré, pues mira Esperança Canut, que és aquella que va morir.  Després te diré, pues... què has dit 3 noms? M'ho poses difícil. T’he de parlar de la Carme Bellet, de la Montse  Ibáñez, de l’Ariño, de la Maria Huguet. Clar... jo et puc dir tots aquests noms que són les que en aquells  moments van... bueno, a la transició, i després te diria la Carme Molet i te diria pos... no sé, un altra d’aquestes.  

Doncs, jo... totes aquestes són claus, no?